Una de les interpretacions que es fa del conte popular de Hans Christian Andersen, «El vestit nou de l'emperador», és que mostra que el poble en un ambient hostil és més llest que els monarques que el regeixen. Si en aquests temps que corren a algú li xiulen les orelles, que s'hi posi taps. Però les lectures més modernes s'han quedat amb el missatge subtil del conte que fa un toc d'alerta contra la vanitat i la hipocresia que impedeix que s'admetin les veritats més evidents. I només la innocència dels infants no contaminada pels prejudicis fa que siguin ells els que acabin dient a crits el que de debò veuen: que l'emperador va nu.
La versió d'aquest muntatge musical de La Roda Produccions no passa per alt aquesta interpretació del conte i per això es permet una mena de moralitat final en la qual els protagonistes expliquen quina és la lliçó que se n'ha tret de l'espectacle. Cal tenir en compte, però, que el muntatge en fa una versió molt lliure, actualitzada, adaptada als nous mitjans que reben els espectadors més joves i caracteritzada per l'acoloriment de l'escenografia i el vestuari, molt d'acord amb la influència de l'audiovisual, i marcat per la banda sonora que té un paper important dins de la trama.
Així, doncs, la passejada en pilotes de l'emperador en el conte clàssic es transforma aquí en una participació en una desfilada de models d'última moda, acció per a la qual la companyia necessita la col·laboració dels espectadors —dels més grans, pares, mares, avis i tietes, esclar!— cosa que, per uns moments, els més petits poden veure el que es trobaran si mai un dia La Cubana els fa un nou espectacle.
«El vestit pop de l'emperador» és el nou espectacle de La Roda, de la mà de Dani Cherta (text) i Keco Pujol (música), que promet una llarga durada en el seu repertori perquè manté un guió que garanteix el divertiment per la manera com es representa, en un to esperpèntic pel que fa als personatges, que utilitzen sovint un català italianitzat o un italià catalanitzat totalment comprensibles; perquè compta amb un vestuari molt elaborat que tendeix als lluentons, amb perruqueria d'àlbum il·lustrat i una barreteria estil pastís de noces; i perquè les peces musicals estan en la línia de La Roda que combina ritmes vius i gèneres diversos, com ja passava amb un espectacle anterior, «Alladin #ThePopMusical», fins a arribar al solo final quan l'emperador danès es treu la bena dels ulls i s'adona de la seva nuesa i del balafiament que ha fet dels diners públics en la seva dèria per tenir vestits nous cada dia ni que li diguessin que l'últim encarregat a uns dissenyadors era el millor del món ni que fos invisible.
La companyia no ha canviat la ubicació geogràfica del conte original. El Palau és a Dinamarca, tot i que la parella que obre l'espectacle i que fa guàrdia a la portalada té una retirada de la guàrdia reial anglesa. Una escenografia gegant mòbil permet canviar fàcilment d'espai quan els personatges han de visitar la sastreria on encarregaran el vestit nou. I una peça coral final convida els espectadors a acompanyar dempeus la companyia i, de passada, moure l'esquelet. Per alguna cosa, en comptes de dir-se «El vestit “nou” de l'emperador» l'espectacle es titula «El vestit “pop” de l'emperador». Qui avisa no és traïdor. (...)
