Elles. Cosas de chicas

Vist el dissabte, 22 de maig de 2021 al Teatre del Raval de Barcelona.Serà cosa meva, però la sensació que aquesta obra teatral, a priori, pot donar, i les expectatives que crea (ja dic, serà cosa meva) és d'una obra de guerra de sexes, o millor encara d'un compendi de tòpics sobre la feminitat però que en el fons pot buscar explicar-nos-ho als homes, que ja sabem que sempre ha estat de les coses més críptiques per a nosaltres, la condició femenina, però amb una certa dosi de frivolitat i, sobretot, comicitat.Res més lluny de la realitat. L'obra és una potent reivindicació del feminisme, de la realitat de les dones que sovint s'amaga (i al principi ja queda clar, amb l'exemple d'una científica que ningú no coneix, però sí els seus treballs, reconeguts a companys seus, homes) darrera del dia a dia de les dones, especialment les que volen sortir dels tòpics (avui afortunadament superats en part) de submissió a l'home, de minusvàlua intel·lectual o d'estar destinada a formar i tenir cura de la família.Hi ha alguns moments impagables, com ara i sobretot, l'explicació de què és el consentiment explícit per a les relacions íntimes, a través d'una galeta, que considero insuperable. També diverses crides a la lluita per a la igualtat d'oportunitats, no només per la condició de dona, sinó per atributs físics com, simplement, estar grassa. I tot el sexy que això pot arribar a ser. També destacar un número divertidíssim de les 'princeses' de Disney, amb cançons on s'ha variat la lletra, que ja us podeu imaginar que lluiten contra el tòpic que s'inculca ja de petits a nens i nenes. O per a aquells que ja tenim una certa edat, ens acompanyarà la famosa cançó (lunes antes de almorzar, una niña fue a jugar, pero no pudo jugar, porque tenía que...) dels pallassos de la tele, Gabi, Fofó, Miliki i companyia. I destacar un inspirat recull de les referències, pel que fa al sexe, que avui dia emanen sovint de la pornografia, i no d'una educació sexual que no acaba d'arribar ni de reeixir. I això és vàlid per a totes les edats per damunt dels 12-13 anys.I clouen amb un final de 8M que va aixecar el públic de les butaques per a aplaudir entusiasmat. Per contra, diria que el pitjor enemic del resultat final de tot plegat va ser, en la part purament teatral, que en diversos moments no es va entendre bé el text, sigui per rapidesa, sigui per a dicció o per orientació de la veu. Cosa difícil d'entendre, ja que a la part de cançons de Disney es va veure que portaven micròfons. I per a la part més purament artística, que en alguns moments es troba a faltar la brillantor i alhora la finor (estem parlant d'una crítica a la totalitat d'una societat masclista) dels moments abans esmentats. Cosa que fa pensar que té un marge de millora important, en tots dos aspectes. De tota manera, previsible o no, tots sortim amb la sensació que encara queda un tros ben llarg per a la desitjable igualtat. La de possibilitats i la d'oportunitats. Perquè, afortunadament, homes i dones som diferents. I això sense entrar en totes les noves formes d'ésser humà que han pogut visibilitzar-se ens darrers decennis.

Si Pedro Almodóvar té tot el dret a explicar a sí mateix en cada pel·lícula i el públic li compra, també aquestes actrius (Paula Joseph, Agnès Jabbour i Mireia Casado) se senten amb la necessitat d'expressar-se i riure's de sí mateixes. L'anecdotari, que fluctua des dels temes més tòpics (de la dieta al sexe) als més íntims (de la menstruació a la depilació) , també inclou ràfegues de reclamació femenina, d'empoderament. Poden fer broma de les seves fragilitats però no permetran que això les debiliti: reclamen poder tornar a casa per la nit tranquiles i no sentir mai més que hi ha hagut una nova víctima a mans de la seva parella.Veient-les actuar (sigui al pati de butaques o en la coreografia més atrevida, a l'escenari) traspassen una energia positiva constant. Es veu que s'ho passen bé actuant. Perceben que el públic connecta amb la seva manera d'expressar-se, sigui en les capes més superficials de traç còmic gros, sigui en les capes més vulnerables, de denúncia ferma. Tot i que la gran majoria de la platea sigui femení, no hi falten les parelles de joves que riuen amb cara d'incredulitat tot el que exposen (molt ben trobat el patetisme ben real en l'escena del lavabo públic!). O la distòpia estripada de personatges femenins de Disney, amb disfressa inclosa, que es queda, voluntàriament, en el costat més ridícul (a diferència de la Pocahontas de Bàrbara Mestanza).L'obra denuncia a través de l'humor, fent-se en part passar per masclistes, o com a mínim, per homes. És una jugada que permet una certa identificació, ni que sigui des del tòpic més tronat. Una mirada similar a la d'Akelarre, o a la de Sol Picó de Dancing with frogs (amb un botafumeiro en forma de penis gegant) o fins i tot Agnès Mateu (que s'atreveix a disfressar-se amb una màscara de tita) a Rebota, rebota y en tu cara explota. Té un perfil mot d'entreteniment en sessió surrealista de tupper-sex (és hipnòtic veure com vibren alguns aparells, certament) i,probablement, aniria bé trobar fórmules per apretar el ritme. tot i això, al públic no li importa gens la durada (estan programades dissabtes en hora golfa!) i es diverteix obertament. Ara, pel públic tímid, millor anar en grup (o en parella). La Malencòmica (no tenen manies de posar el telèfon de la productora ni tampoc d'agrair totes les joguines sexuals a les botigues corresponents) s'expressen indistintament en català i castellà. Tenen la veu en off de Lloll Bertran que, per moments, es converteix en La Vanessa. I hi ha moments que, efectivament sorprenen. Si tothom té clar quines són les coses dels nois (el futbol i els cotxes) dubten en enumerar coses de noies. No passa res, per això estan les actrius per exposar-les sense pèls a la llengua. Són un grup molt tendre encara del que en coneixem poc. Ara, sí que es pot recordar Agnès Jabbour que demostrava (amb Glòria Ribera i Nikole Portell, dirigides per Francesc Cuéllar) com costa ser coherent i sensible amb la supervivència de la Terra a My low cost revolution.