Elles. Cosas de chicas

Teatre

informació obra


Companyia:
La Melancòmica
Intèrprets:
Mireia Casado, Agnès Jabbour, Paula Joseph
Escenografia:
Albert Ventura
Sinopsi:

ELLES és una peça d’humor satíric que fa un bon repàs als clixés de gènere i treu a escena, sense pèls a la llengua, els temes femenins dels que ningú parla. A l’escenari tres joves actrius amb molta energia i amb una química escènica innegable, parteixen des dels seus propis cossos i la seva pròpia realitat per repassar en clau d’humor grans temàtiques de gènere i sexistes.

Tres “nois” amb bigoti reben al públic i es pregunten obertament què són “COSAS DE CHICOS” i què són “COSAS DE CHICAS”… Davant la incapacitat de donar una bona resposta fan una confessió: No són homes. Són dones disfressades que pensaven que d’aquesta manera tindrien més oportunitats laborals (i potser no van errades). Després d’aquesta confessió no hi ha més remei que mostrar-se tal com són, amb tots els seus defectes i virtuts.

A partir d’aquí se succeeixen unes escenes, esquetxos, monòlegs i gags que toquen tots els temes possibles: La depilació, la regla, l’autoestima i el cos femení, el consentiment, el porno, el plaer femení, les diferències entre homes i dones en el dia a dia, les princeses Disney…

Per acabar l’obra, després d’una hora llarga de riures i reflexió, les actrius agafen el micròfon per cantar unes últimes veritats amb veu alta i clara. Ningú marxarà indiferent de la sala.

Descarada, atrevida i desinhibida. Divertida i contundent. De rabiosa actualitat!

Guanyador Premi Especial del Jurat 24a. Mostra de Teatre de Barcelona

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Elles. Cosas de chicas

03/02/2020

Una dutxa de frescor i empoderament

per Jordi Bordes

Si Pedro Almodóvar té tot el dret a explicar a sí mateix en cada pel·lícula i el públic li compra, també aquestes actrius (Paula Joseph, Agnès Jabbour i Mireia Casado) se senten amb la necessitat d'expressar-se i riure's de sí mateixes. L'anecdotari, que fluctua des dels temes més tòpics (de la dieta al sexe) als més íntims (de la menstruació a la depilació) , també inclou ràfegues de reclamació femenina, d'empoderament. Poden fer broma de les seves fragilitats però no permetran que això les debiliti: reclamen poder tornar a casa per la nit tranquiles i no sentir mai més que hi ha hagut una nova víctima a mans de la seva parella.

Veient-les actuar (sigui al pati de butaques o en la coreografia més atrevida, a l'escenari) traspassen una energia positiva constant. Es veu que s'ho passen bé actuant. Perceben que el públic connecta amb la seva manera d'expressar-se, sigui en les capes més superficials de traç còmic gros, sigui en les capes més vulnerables, de denúncia ferma. Tot i que la gran majoria de la platea sigui femení, no hi falten les parelles de joves que riuen amb cara d'incredulitat tot el que exposen (molt ben trobat el patetisme ben real en l'escena del lavabo públic!). O la distòpia estripada de personatges femenins de Disney, amb disfressa inclosa, que es queda, voluntàriament, en el costat més ridícul (a diferència de la Pocahontas de Bàrbara Mestanza).

L'obra denuncia a través de l'humor, fent-se en part passar per masclistes, o com a mínim, per homes. És una jugada que permet una certa identificació, ni que sigui des del tòpic més tronat. Una mirada similar a la d'Akelarre, o a la de Sol Picó de Dancing with frogs (amb un botafumeiro en forma de penis gegant) o fins i tot Agnès Mateu (que s'atreveix a disfressar-se amb una màscara de tita) a Rebota, rebota y en tu cara explota. Té un perfil mot d'entreteniment en sessió surrealista de tupper-sex (és hipnòtic veure com vibren alguns aparells, certament) i,probablement, aniria bé trobar fórmules per apretar el ritme. tot i això, al públic no li importa gens la durada (estan programades dissabtes en hora golfa!) i es diverteix obertament. Ara, pel públic tímid, millor anar en grup (o en parella).

La Malencòmica (no tenen manies de posar el telèfon de la productora ni tampoc d'agrair totes les joguines sexuals a les botigues corresponents) s'expressen indistintament en català i castellà. Tenen la veu en off de Lloll Bertran que, per moments, es converteix en La Vanessa. I hi ha moments que, efectivament sorprenen. Si tothom té clar quines són les coses dels nois (el futbol i els cotxes) dubten en enumerar coses de noies. No passa res, per això estan les actrius per exposar-les sense pèls a la llengua. Són un grup molt tendre encara del que en coneixem poc. Ara, sí que es pot recordar Agnès Jabbour que demostrava (amb Glòria Ribera i Nikole Portell, dirigides per Francesc Cuéllar) com costa ser coherent i sensible amb la supervivència de la Terra a My low cost revolution.

Trivial