Els cecs

Teatre | Nous formats

informació obra



Autor:
Maurice Maeterlinck
Direcció:
Mònica Bofill
Traducció:
Jordi Coca
So:
Damien Bazin
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Manel Barceló, Pep Ferrer, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Carles Martínez, Gemma Martínez, Victòria Pagès, Elena Tarrats
Sinopsi:

Del dramaturg belga Maurice Maeterlinck, màxim representant del moviment simbolista i Premi Nobel de Literatura el 1911, presentem una peça de 1890 que tracta de la condició humana. És la història de dotze persones invidents que esperen enmig d’un bosc el retorn d’algú. El qui els guiava, un sacerdot, ha mort, i elles intenten situar-se en l’espai sense perdre la noció del temps, prenent punts de referència i fent servir la lògica. Pel camí, descobriran que no es coneixen en profunditat i que sempre han estat soles. Però per més desesperades que estiguin, no perdran l’esperança.

 

Una mirada a la Humanitat empeltada de platonisme, fatalisme i misticisme.

Crítica: Els cecs

26/12/2020

Desemparats en una illa inhòspita

per Jordi Bordes

Si hi ha alguna obra que convidi a traspassar-la a la versió radiofònica és la d'Els cecs de Maurice Maeterlinck. Perquè, permet traspassar la sensació de vulnerabilitat (remors que sonen amenaçadores), dels protagonistes als oients. Només hi ha la veu i un espai sonor juganer a càrrec del mestre Damien Bazin. I una trama insinuant que podria fer díptic amb la conversa existencialista d'A porta tancada, de Sartre, o abstracta com Tot esperant Godot de Beckett o La nostra parcel·la de Lara Díez Quintanilla. Mònica Bofill és una jove directora, amb comptades oportunitats de donar-se a conèixer que sap donar una profunditat a un text inquietant. Ella, fins ara, ha signat direccions de peces molt diverses com Paradisos oceànics, o Els Brugarol. O com a dramaturga, a Ciutat de vidre. De fet, Maeterlinck és prodiga molt poc a Catalunya, tot i que sigui un dels pares d'un teatre que fa viure les sensacions, l'angúnia dels personatges al públic. Potser un dels darrers refwrents coneguts va sr la prposta de La intrusa, el 2005, a l'Espai Brossa.

Un grup de cecs esperen un mossèn que els torni a l'hospici. Han sortit a estirar les cames per un itinerari nou, desconegut. La seva ceguesa els fa sentir que estan en una cova, o que algú els roca, com si fos una brisa les seves mans. Ells estan indefensos i només poden comptar amb els ulls d'un nadó i refer la conversa de les dones cegues amb el guia, que ha desaparegut. Fa fred, deu fosquejar i ningú els recull. Sembla que la mar els hagi d'engolir. O que la mort els flirtegi. Escrit fa un segle, remet a un univers obscur, avançant-se en part al teatre de l'absurd, a la desorientació de la Humanitat després de les Grans Guerres.

El text arrenca amb dues lectures paral·leles: la que descriu un dels actors l'aparent instant de la gravació (metateatral) amb la trama pròpia de Maeterlinck, que arrenca amb ressons continus, com si s'hagués gravat dins d'una cova. Mica en mica, la sensació d'angoixa va dominant la gravació i desapareix aquella lectura més analítica, freda, inexpressiva de l'inici. La força de les imatges acaparen l'atenció., esmorteeixen l'omnipotència de la vista respecte els altres sentits. No les poden veure però sí percebre les estrelles com si fos la fredor de les mans. L'aparició del gos, que podria donar per resolta l'expedició quasi suïcida, en realitat, apunta cap a un final més angoixant. L'infant plora desesperadament. La vida és patiment i plor, sembla indicar aquest atormentat Maeterlinck que bé podria combinar amb les mans anguloses d'Egon Schiele.