Els colors del Tic-Tac

Dansa | Familiar

informació obra


Companyia:
Núria Serra Danza
Sinopsi:

Tot comença una tarda de dissabte, que promet ser molt divertida. Quatre personatges es troben per celebrar una festa d'aniversari. Fins aquí tot perfecte ... però aviat comença una tempesta amb trons, llampecs... i comencen a pensar que la tarda serà molt trista i avorrida perquè no hi haurà jocs, ni rialles, ni corredisses, però a un d'ells se li acut fer servir la imaginació. Poc a poc aprendran que poden passar la millor tarda de la seva vida amb les coses més senzilles (llanternes, daus, coixins, paraigües, cartes, pilotes...) i acaben jugant fins ben tard...

Amb aquest fil argumental, que es desenvolupa a través de la dansa i el teatre de gest, l'espectacle destaca valors com l'amistat, la il·lusió, el valor i la generositat davant l'egoisme, la possessió i la por. Tot sense paraules, només a través del moviment i la mímica.

Compartir, imaginar, aprendre a jugar amb els elements més simples i quotidians que ens envolten a casa, a la natura o a l'escola ens farà veure que per passar-ho bé no calen pel·lícules, ni ordinadors, ni maquinetes... El que és realment important està dins nostre: la imaginació i la capacitat de ser infants fins i tot quan som adults.


Crítica: Els colors del Tic-Tac

18/09/2013

Esplèndida tarda de jocs infantils

per Josep Maria Viaplana

La companyia NS Dansa, de la coreògrafa i ballarina Núria Serra, ens porta tots els diumenges d’aquest mes de setembre el seu espectacle ‘Els colors del Tic-Tac’, excel·lent i molt recomanable, al Poble Espanyol de Barcelona.

Els colors del tic-tac - ns dansa

Aquest és un espectacle estrenat al 2010. El mes de febrer d’aquell any, uns mesos abans de la seva estrena, vaig tenir la oportunitat de veure un ‘Assaig general’ que la companyia va organitzar a les Cotxeres Borrell. I ja es veia que seria un bon espectacle.

No cal dir gaire cosa: ‘Els colors del Tic-Tac’ (o com jo mateix vaig recomanar que es rebatejés l’espectacle, en veure’l) ens explica una tarda de jocs d’infants.

Un noi que fa anys, truca als seus amics (un altre nen i dues nenes) perquè vinguin a casa seva a celebrar-ho. De seguida veiem un panorama que sovinteja actualment: cadascú amb la seva consola, mòbil o tablet, emmig la frustració de l’amfitrió. Però un fet casual ;-) fa que s’envagi la corrent elèctrica de la casa, i de l’avorriment sobtat dels protagonistes, sorgeix, de forma natural, l’inici dels jocs als quals sempre han jugat nens i nenes. Des d’inventar-se històries fantàstiques inspirades (això ho poso jo) en pel·lícules i sèries, i en menor mesura de llibres, fa poc vistos, a jocs molt més físics. Aquests, majoritàriament a base d’esfèriques, van del bàsquet i el futbol (no perdre’es l’escena d’aquest esport, ja sabreu perquè ho dic els que aneu a veure’l) fins a unes bitlles que van fer aplaudir la sala el dia en què vaig ser-hi.

Aquest recorregut continua i continua fins a acabar en un castell imaginari, que no podria ser fet d’altre cosa que de naips, seguint la gran creativitat d’ús dels objectes, que surten gairebé tots d’un gran bagul blanc, que juntament amb un enorme dau (que en realitat és una katiuska de daus) conformen la senzilla escenografia de l’espectacle.

Però és que es tracta d’això, de fer tot un món d’uns elements senzills i quotidians. I puc certificar que ho aconsegueixen, sense una sola paraula, recolzant l’acció dansada amb una pantomima i una utilització mesurada de l’onomatopeia i l’exclamació, que en cap moment fan oblidar que, efectivament, estem veient un ESPECTACLE DE DANSA PER A TOTS ELS PÚBLICS.

I no vull deixar-me la música, molt ben buscada, que barreja melodies sense lletra amb cançons, que van de tonades d’aire popular en català o romanès, a cançó italiana (d’aquelles que et porten a d’altres temps) o una preciosa havanera mallorquina.

Al sortir, el comentaris del públic eren en la línia ‘què bons que són!’ i coincideixo amb ells. És una proposta ben feta, comprensible (molt comprensible per a ser de dansa) i que per no faltar-li, no li falta ni la participació d’un grapat dels petits espectadors al final, que no es fan pregar gaire per pujar a l’escenari a compartir alguns dels jocs i propostes amb els ballarins, entre flaixos de pares que aprofiten el moment per immortalitzar-lo amb els seus mòbils.

En resum i com deia al principi, un espectacle més que recomanable.

Si no us el voleu perdre, heu d’afanyar-vos, ja que, al menys a Barcelona, només es podrà veure els diumenges que queden el mes de setembre, al Poble Espanyol.

La propera ocasió serà, de moment, el diumenge 2 de febrer de 2014 al SAT! de Barcelona, en sessions de matí i tarda.