Els criminals

informació obra



Direcció:
Jordi Prat i Coll
Autoria:
Ferdinand Brückner
Sinopsi:

Els criminals ens interpel·la sobre quin grau de criminalitat estem disposats a assumir i sobre què entenem per just i què no

Els criminals de Ferdinand Bruckner s’estrena al TNC en una versió de Jordi Prat i Coll que, després d’Els Jocs Florals de Canprosa i de La Rambla de les floristes, promet tornar-nos a sorprendre.

Un reguitzell de personatges que comparteixen edifici han comès un seguit de delictes que posaran al descobert els errors de la justícia i els límits de les administracions amb l’ús i abús del poder.

Una obra crítica i plena d’intriga que planteja temes com l'avortament, els delictes de llibertat sexual, la pena de mort o la corrupció i l’arbitrarietat de la justícia.

Crítica: Els criminals

19/04/2024

Uns peus bruts pertanyen a un home net

per Andreu Sotorra

L'espectacularitat va lligada gairebé sisplau per força a la majoria de propostes de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, però no sempre s'aconsegueix enlluernar l'auditori només obrir el teló. I això és el primer que fa aquesta versió que Jordi Prat i Coll (Girona, 1975), ha fet de l'obra «Els criminals», de Ferdinand Bruckner (pseudònim de Theodor Tagger, Sofia, Bulgària, 1891 - Berlín, Alemanya, 1958), considerat un autor avantguardista del teatre europeu.

El dramaturg i director Jordi Prat i Coll (amb aromes encara d'«els Jocs Florals de Canprosa», «La Rambla de les Floristes» i «For Evita. Una astracanada musical», ha partit d'una traducció de Kàtia Pago Cabanes, llicenciada en Filologia Anglogermànica i professora d'alemany, autora també d'una tesi doctoral sobre l'obra «Els criminals (Die Verbrecher)» de Ferdinand Bruckner, que ha recuperat així una nova i actualitzada versió catalana que el 1931 ja va fer el pioner Josep Maria Millàs-Raurell, per a la companyia de Maria Vila i Pius Daví, representada aleshores al Teatre Romea, i l'original de la qual s'ha acabat donat per desaparegut.

L'obra «Els criminals» es va estrenar a Berlín el 1928, en el temps de la República de Weimar, entre la disbauxa de la llibertat i la frustració de la caiguda del règim polític que només va durar onze anys, per donar a pas a un temps de crisi amb la florida dels populismes i l'ascens del nazisme. L'obra es va exportar a París l'any del crac, el 1929. I es va estrenar a Catalunya, com deia, al Teatre Romea, en temps de la República, el 1931, diuen que amb un repartiment insòlit de més de cinquanta intèrprets. Tres anys després, el 1934, ho faria també la mateixa companyia catalana, en espanyol, a Madrid.

Sembla que Jordi Prat i Coll ha volgut ser fidel a la tradició de l'obra perquè el primer acte d'«Els criminals» l'ha situat en una estructura escenogràfica de dos pisos, on hi ha set cubicles i un lavabo d'un bloc d'apartaments d'un edifici comunitari, tal com testimonien algunes imatges d'aquelles estrenes dels anys trenta del segle passat.

Per descomptat, ha plogut molt des d'aleshores i les condicions tècniques actuals fan que la posada en escena, que canvia radicalment el segon acte, quan se celebra la farsa judicial, i que torna a canviar en el tercer acte, quan s'entra en l'atmosfera de cabaret, facilita que darrere d'una companyia excepcional, pels temps que corren, de disset intèrprets, hi hagi un nombre similar de tècnics que treballen a l'ombra d'un muntatge amb banda sonora en directe i multitud de canvis de la majoria d'actors i actrius.

Jordi Prat i Coll juga net i sempre a favor dels espectadors. Adopta el teatre dins el teatre des del primer moment quan la troupe apareix a l'escenari —ampliat per la banda frontal del fossat amb eliminació d'unes tres fileres de localitats— i presenta els comediants com si d'una funció de barraca es tractés, amb els secundaris, els principals i, esclar, la diva, que aquell dia s'ha llevat amb la idea que el que farien seria «Els gegants de la muntanya», de Pirandello.

El primer acte és com una auca que, en cadascun dels cubicles de l'edifici de veïns va configurant el que serà el moll de l'os d'«Els criminals». En temps de disbauxa i presumpta felicitat, tots som criminals, diu en un moment donat un dels personatges. I en cada cubicle hi ha la mostra d'aquesta pretesa criminalitat: avortament, homosexualitat, corrupció, justícia injusta, maternitat subrogada, prostitució, explotació, assetjament sexual, erotisme i repressió. I tot amb un bàlsam musical de fons de jazz —un dels cubicles és per als músics que també fan d'intèrprets— que se subratlla amb un ballet final de tota la companyia, en clau de propina com si volguessin dir: “Fins aquí la ficció per realista que sembli, el teatre és un joc, els morts no són morts, els jutges no són jutges, i sovint uns peus bruts pertanyen a un home net.”

Jordi Prat i Coll ha incorporat a l'obra una breu tesi d'una altra de les obres de Ferdinand Bruckner, «Les races», del 1933, quan un dels personatges d'«Els criminals» afirma: «Ens van donar una democràcia feble i indefensa, i el nostre deure, el nostre gran i únic deure com a ciutadans, era el de fer que aquesta democràcia fos forta i vigorosa.» El resultat, ja és prou conegut.

Prat i Coll recorre a la previsible caiguda de telons amb la creu gammada que aquí recorden per exemple les imatges de l'actual Museu Nacional d'Art de Catalunya de l'època feixista —un efecte que encara ara i potser més que mai, sempre funciona— i fa un salt final cap al segle XXI més futurista amb un últim recurs efectista que no desvelaré i que sembla sortit d'un videojoc de la PlayStation. ¿Què pot venir després de la creu gammada? ¿Algú se'n recorda de la Z patentada pel genocida Putin? ¿Quin és el símbol d'un altre genocida actual com Netanyahu acomboiat pels Estats Units de torn? ¿Quin és el símbol del terrorisme islàmic? ¿Qui pot assegurar que la història no es repetirà una altra vegada?

Tota aquesta filosofia de fons que hi ha en «Els criminals» es veu enlairada per una troupe de primera on destaquen intervencions impagables com la de l'actriu Maria Rodriguez Soto, la cuinera Ernestina d'un des cubicles, amb diàlegs amb el seu amant o company, en Gustav Tunichtgut (fortalesa de l'actor camaleònic Joan Carreras que donarà més d'una sorpresa al llarg del muntatge), o les intervencions que Ernestina fa en el judici o el xantatge amb la mare subrogada (l'actriu Kathy Sey) i la seva permanent actuació amb l'expressió perduda, el gest, el menyspreu o la murrieria del seu desig de ser mare malgrat que el presumpte pare adoptiu sigui un tronera que li posi les banyes amb els cinc dits de la mà.

Com que el muntatge alterna la caricatura amb ràfegues d'esperpent i una airada operística made in Carles Santos, que té lloc sobretot durant el solemne judici —amb un impecable i majestàtic actor Lluís Soler que retrona per tota la sala—, es fa difícil remarcar uns intèrprets i deixar-ne uns altres sense esmentar. Tret de Joan Carreras i Maria Rodriguez i també Lluís Soler, que són els tres que es concentren més en un únic personatge, els altres entren i surten d'un àlbum de personatges d'època i d'una trama que els permet el lluïment. I aquí hi ha, entre altres, una potent Cristina Plazas, o dues electritzants actrius de musical com Neus Pàmies o Maria Santallusia o la Mimí de Carme Milán.

Més previsibles i posats en els aires de l'època són els joves del veïnat: Enric Balbàs, Jan D. Casablancas, Carles Roig, Marc Tarrida o Guillem Valverde. I encara els tres músics, Jordi Cornudella, Jordi Santanach i Dick Them, que també donen “la nota” en el seu moment, després de posar en solfa la composició musical creada per Dani Espasa i que inclou la recuperació de la peça «La cançó violeta (Das lila lied)», que es considera el primer himne gai a partir dels feliços anys vint.

Tots plegats i els que em deixo d'esmentar, ja sigui amb el cant, el ball, el moviment —darrere hi ha la coreògrafa Judit Colomer—, el vestuari (creació d'Albert Pascual) i la il·luminació de Ganecha Gil, es confabulen en un expressionisme a tall de conclusió que esclata com una bombolla i que tanca el cercle que va des de la disbauxa inicial a l'enfonsament infernal. Però sempre amb una llampegada de color i d'optimisme esperançador de cara al futur i amb la rematada picaresca d'un pas de "conga" per acabar de reblar el clau més criminal d'entre tots els claus criminals que es fan i es desfan. (...)