Els diners, el desig, els drets

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Dia del Teatre SGAE 2019

El Teatre SGAE reivindica els seus autors amb aquesta campanya en la que l'espectador només paga el 10% de l'entrada (allò que es recapta per pagar els drets d'autoria) i la resta, la finança La Fundació SGAE. Qui és qui? Els crítics contextualitzem les obres d'aquest cartell.

Itineraris recomana

Autor:
Juan Navarro, Zero en conducta
Dramatúrgia:
Marta Galán Sala
Direcció:
Marta Galán Sala
Il·luminació:
Ana Rovira
So:
SOMA / Juan Navarro
Vídeo:
Roger La Puente
Producció:
Mithistòrima Produccions s.l., Sala La Planeta, Zero en conducta
Sinopsi:

‘Els diners, el desig, els drets’ és un projecte de teatre documental que analitza la gestació subrogada des d’una perspectiva feminista posant en relació (i en conflicte) la idea de “desig”, erròniament considerada irrevocable i inevitable, amb la defensa dels drets humans fonamentals.

Els actors Núria Lloansi, Susanna Barranco i Juan Navarro donen veu a diferents professionals de la filosofia, l´ètica, el dret, l´obstetrícia, les neurociències o la psicologia, així com als protagonistes (i, especialment, a les protagonistes) dels processos de gestació subrogada per tal d’oferir una anàlisis polièdrica i rigorosa d’aquest fet.

'Els diners, el desig, els drets' s'estrena a La Planeta dins el Cicle de Teatre Verbatim.


Crítica: Els diners, el desig, els drets

25/05/2019

Portar el verbatim a l'abisme de la seva definició

per Jordi Bordes

Marta Galán (Conillet) s'ha sumat a la tendència del teatre contemporani actual de convertir en teatre documental la seva mirada (ben subjectiva) sobre la maternitat subrogada. Ho fa amb còmplices del món de la performance com són Juan Navarro (El bosque), Núria Lloansí (En procés1) i Susanna Barranco (Accions de resistència), extrem que porta a una posada en escena lúcida, coherent amb el que exposen però que s'allunya de la veritat. és  ert que el teatre documental Verbatim sempre fa l'esforça de convidar el debat al públic. I que en aquesta conversa, sempre hi ha espai a donar veu als altres testimonis que no hagin tingut cabuda en la peça. Però el més raonable és que la propia creació propcuri donar la mirada calidoscòpica més complerta per no evitar ser considerada tendenciosa.

Anem a pams. La gestació subrogada és la capacitat científica que una dona aculli un embrió fecundat per una parella. Les motivacions desinteressades es qüestionen quan aquesta dona rep una compensació econòmica. I, sobretot, ha de signar uns contractes que l'aparten de cap possibilitat de retenir la criatura que ha portat dins del seu cos durant nou mesos. Galán reconeix, honesta, que ella ho considera molt perillós perquè aquesta opció de tenir fills només la poden disfruta aquelles famílies amb recursos econòmics (hi ha un veritable negoci en fer rendible un desig humà en presència física). També que moltes dones hi accedeixen a canvi de la compensació, tot i que impliqui posar en risc la seva vida, la seva llibertat durant el temps que es`ta creixent el fetus. Les pot convertir en unes esclaves del segle XXI. Aquesta és la seva tesi i ho il·lustra convertint els òvuls en perles que omplen les provetes i el semen, es redueix a una reacció química del Quimicefa de la canalla. També és molt gràfica quan decideix que les dues noies actrius es tapin el rostre per a representar algunes de les mares que cedeix el ventre. I que, finalment, sigui un cos,un maniquí on es projectin els testimonis. Perquè, la dona ha passat a ser un objecte per a completar l'operació química. Marta Galán, en canvi, exposa la maternitat natural, com la solució i la reacció a tant desvari. Sense atendre a l'ètica professional ni al possible desig de les mares que no poden tenir fills i que volen educar-ne. 

El verbatim és un teatre documental que edita i ordena com tot periodista en un reportatge. Contraposa veus però no les dramatitza: no modifica el to de veu per fer-los més avariciosos o bonistes. La veritat sense filtres dels testimonis és el millor mirall de la realitat. Hi ha casos com Gentry (la gentrificació a Barcelona) o Mos maiorum (la immigració que salta la tanca o que entra pel sud d'Espanya). Aquesta producció sobre la gestació subrogada se suma als altres que també ha presentat La Planeta sobre temes ben diversos, però sempre oberts a la controvèrsia i al debat. El servei militar (Mili KK), el suïcidi juvenil (No m'oblideu mai); el fotoperiodisme de guerra (El color de la llum). 

Com tot periodista, un dramaturg i artista en un teatre documental ha de ser capaç de revisar el seu punt de vista, com també ho proposa als espectadors: Investigar un tema implica estar disposat a conèixer veritats oposades a la pròpia i ser capaç d'empatitzar-hi. Finalment, podrà fer prevaldre la seva opinió, però serà tendenciós si ignora fonts consultades que aporten una altra veritat o no investiga allà on li provoca rebuig. El debat és més viu i ferm quan s'han explorat tots els viaranys i, d'una proposta escènica, apareix un creixement vital per a creados i per a espectadors. Aquest hauria de ser el repte.