Els ocells

Fins al 26 d'abril es pot veure al Teatre Poliorama la libèrrima reescriptura que la companyia La Calòrica va fer d'Els ocells, la comèdia d'Aristòfanes. Recupero aquí la crítica que vaig escriure per a Núvol l'any 2019. La Calòrica, fundada l'any 2010 per un grup de professionals molt joves amb la voluntat de fer un teatre ambiciós i compromès, s'ha anat reinventant a cada nou espectacle. Mai no repeteixen fórmules, sinó que busquen un llenguatge específic per a cada proposta, i el seu darrer espectacle, Els ocells, sorgit d'un procés col·lectiu d’allò més experimental i estrenat al Festival Temporada Alta 2018, revela o confirma un instint teatral pràcticament infal·lible. En aquest cas, la companyia no va partir d'uns pressupòsits estètics ben definits, sinó que els codis es van anar perfilant al llarg del procés d'assajos, i per això el resultat és quelcom molt genuí, heterodox i imprevisible.Els ocells s'inspira lliurement en la comèdia homònima que el comediògraf grec Aristòfanes va presentar l’any 414 aC a les Grans Dionísies. Si l’original ens presentava dos atenesos benestants, Pisteter i Evèlpides, que fugien de la polis democràtica —dels seus judicis, plets i coercions— i aconseguien convèncer els ocells de crear una nova civilització, la reescriptura contemporània de la Calòrica, que capitanegen Joan Yago —a la dramatúrgia— i Israel Solà —a la direcció—, busca posar al descobert, tot ridiculitzant-los, els mecanismes i les trampes del populisme neoliberal, que instrumentalitza els problemes del poble i el discurs de l’esquerra per afavorir els seus propis interessos. Els noms grecs dels protagonistes es mantenen, i també el seu origen atenès, però, si en la comèdia clàssica els protagonistes eren dos homes, aquí es tracta d’una parella heterosexual que busca enriquir-se sense esforç i grimpar fins allà on pugui —i no es pot pujar més amunt dels núvols—. Li han disparat un tret a la Democràcia i es presenten, no sense cinisme, com a exiliats polítics. El fet que iniciïn una conversa amb un puput ens situa en les contrades del mite i la faula, en els dominis de la fantasia i la llibertat creativa més desfermades. La comèdia, que se sosté sobre l'absurd d'aquesta premissa inicial, té com a punt de mira els plançons neoliberals sense ideologia que només miren pel seu propi benefici, però també la manera acrítica com la societat ha anat rebent aquest discurs i interioritzant-ne les consignes. En el clàssic grec, Pisteter —persuasiu des del seu nom mateix— resulta un clar exponent de la mentalitat imperialista que tant odiava Aristòfanes; en la versió de la Calòrica, és un jove empresari, addicte al pòquer en línia, cocaïnòman i campió de debat universitari. Com que les seves agressives pràctiques empresarials el van dur a la ruïna, ara busca una ciutat on es premiï l'audàcia i la intrepidesa. Un flamenc molt sociable i amb esperit d'artista cabareter li suggerirà un seguit de paradisos fiscals, oasis de pau per a empresaris fugitius i mancats d'escrúpols. Però Pisteter canvia d'estratègia i comença a albirar la possibilitat de colonitzar la volta del cel i donar-los una ciutat als ocells.Un dels moments culminants de l'espectacle és, sens dubte, l'assemblea de les aus. La invocació als ocells, que en la comèdia d’Aristòfanes era un prodigi de lirisme i musicalitat —la crida del rossinyol i la rèplica alada del cor d'ocells—, esdevé aquí un feliç, hilarant seguit de piulades, sons gallinacis, gralls, cucleigs i esgarips. En off se senten ales que baten i veus que semblen sorgir de la platea, constituïda en assemblea. En el seu parlament, Pisteter fa honor al seu nom i es revela com un orador ben convincent; per aconseguir els seus objectius se serveix d'una manipulació demagògica bastida sobre un càlcul subtil, mots dolços però profitosos i una adulació interessada del seu auditori d'ocells, als quals exhorta a recuperar la dignitat perduda. I, gairebé com a contrapunt d’aquesta escena, cal destacar també el quadre costumista de la família de coloms proletaris, les “rates del cel” que, entre propaganda i informacions radiades com en temps de la dictadura, escenifiquen un conflicte generacional a partir dels seus problemes de subsistència a la ciutat dels núvols. Gairebé fan pena quan parlen de les portes… del cel.L'escenografia d'Albert Pascual —que també signa l’insòlit, espaterrant vestuari i l’efectista il·luminació— està conformada per uns panells de color verd i textura de bosc que ens transporten a la faula; d’altra banda, la passarel·la central i quatre llums verticals ens situen en l’àmbit del cabaret i el xou estripat. Les perruques vistoses i llampants estan en sintonia amb l’esclat de colors de la comèdia aristofànica; els enfarfecs de roba afavoreixen igualment l’analogia. Quatre actors magnífics interpreten prop d’una quinzena de personatges, tots ells amb una plasmació escènica admirable. Potser un major esbart d'ocells, que conformessin un cor acolorit i dissonant, i un moviment més esbojarrat i passat de voltes —més animal i ornitològic—, haurien contribuït a una recepció més compacta. Són divertidíssims els moments en què els coloms mengen picotejant directament del plat, sense usar les extremitats. Una hilarant —i truncada— arrencada d'aleteig marca una direcció que podria haver-se explotat encara més. Un altre dels cims de l'espectacle és la coreografia espasmòdica del flamenc, el puput i la gavina al so de Flying Free —punxa el DJ Pisteter—.Marc Rius encapçala el repartiment, amb el rol fix de Pisteter, un demagog en tota regla que, sortit de la pitjor escola política del món —pitjor encara que l’escola sofística que regentava Sòcrates a Els Núvols d’Aristòfanes (423 aC)—, no es cansa d'afirmar que el seu sistema, bastit sobre el creixement exponencial i perpetu, és l'únic possible. Esther López encarna, de primer, Evèlpides i, després, una gavina exuberant i una colometa activista que parla com Ada Colau. Per la seva banda, Aitor Galisteo-Rocher es posa en la pell —en el plomatge— d'un flamenc amanerat i incisiu; també interpreta un gall insidiós i combatiu que es fa sentir des de la seva tribuna, i una entranyable mare coratge, coloma de parlar andalús; a l'últim, serà l'encarnació d'una decrèpita Democràcia que s'ha fet retocs estètics —cal fingir que el sistema és obert, transparent i paritari— i que serà es casarà in articulo mortis amb Pisteter. Xavi Francés passa del posat pusil·lànime del puput, que funciona al principi com una mena de “Prologus” —ens situa en una religió, l'antiga, marcada pels auspicis, i afirma, molt enginyosament, que la coronació de Ròmul fou el primer viatge al reialme de la postveritat—, al desvergonyiment lasciu d'un capellà que persegueix aneguets i colomins; assumeix, també, la hilarant al·legoria d'un capitalisme amb aparença de raper plorós i victimista que s'espolsa responsabilitats, parla d'actius i beneficis com si expliqués una paràbola bíblica, i canta —amb un desafinament d'antologia— Perdóname de Camilo Sesto.Als de La Calòrica els ha sortit una comèdia més política que la d’Aristòfanes, és a dir, menys lírica, evasiva i utòpica. Tot i això, els personatges no es corresponen de manera concreta ni unívoca amb figures públiques: no hi ha una relació directa entre personatges i partits polítics. Pisteter presenta trets que poden fer pensar en Donald Trump o Emmanuel Macron, entre d’altres, i deixa anar una consigna —“Jo només veig ocells”— que parafraseja una cèlebre frase d’Albert Rivera. El líder populista arriba a l'extrem d'enarborar un relat del món que falseja la genealogia hesiòdica —el noble llinatge dels ocells hauria nascut de Gea i estaria cridat a recuperar els seus antics privilegis— per fer-los creure en el seu destí gloriós; així, instant-los a conquerir un lloc privilegiat en la història —“ha arribat el temps dels ocells”—, els sumeix en un estat molt pitjor. I si a l'obra original venien a pertorbar l'ordre de la nova ciutat un seguit de personatges odiosos —un inspector, un venedor de decrets, un delator, un poeta tronat, un endeví aprofitat i un parricida—, al cel de La Calòrica irrompen un tècnic de planificació urbanística —que exigeix un estudi geotèrmic… del cel!—, un jutge amb la fatxa de Hitler i un agent policial. Queda clar, doncs, que la separació de poders no és efectiva tampoc al reialme de les aus. Fins i tot l'Església hi apareix representada, a través de la figura gens edificant d'un capellà que al·ludeix, sense cap mena de vergonya però sí amb grans circumloquis —“maledicció de Canaan”, “ball de sotanes”—, al gust per la pederàstia d'alguns membres de l'estament eclesiàstic. Aquestes criatures alades i celestials però ben grotesques, enfonsades al fang de la política, esdevenen una metàfora del gregarisme molt més enlairada i fulgurant que la del ramat de xais. Precisament perquè “la democràcia és com una salsitxa” —“a tothom li agrada, però ningú no vol saber de què està feta”—, la comèdia política, cabaretera i gamberra de La Calòrica busca desmuntar els discursos seductors dels populismes més recents i desemmascarar les seves intencions ocultes. El seu pamflet abraça un munt de qüestions de rabiosa i dolorosa actualitat, com la precarietat laboral, la corrupció de la justícia, la creixent censura o la banalització de la paraula “terrorisme”. El món que parodien amb humor però sense pietat és el nostre. En aquest sentit, resulta d'allò més revelador que soni l'himne europeu mentre el guru capitalista enfonsa el cap sota les faldilles d'una Democràcia gairebé momificada i que tothom donava per morta.

Com sempre, La Calòrica et fan passar una bona estona, sense complicacions ni acrobàcies intel·lectuals, però amb profunditat i complexitat. Els ocells és divertida i entretinguda, amb tot tipus d'actuacions i formats, però pel meu gust, un pél massa llarga. Aixó sí, molt bona adaptació del text original d'Aristòfanes, que tampoc mai no falla.

Impactant, descreguda, però sobretot, intel·ligentment crítica amb la situació actual de les democràcies europees (i la nostra en particular), aquesta ventada en forma d'espectacle ens corpren, entre d'altres coses, per la magnífica interpretació dels tres actors i l'actriu, i pel ritme endimoniat que la direcció imprimeix. I les manetes dels tècnics de llums i so tampoc es queden enrere. Ja té gràcia que entre un públic on hi ha clarament persones conservadores, es doni la catarsi final d'aplaudir fins a esgotar-se, i encara aixecar-se a donar una ovació final a uns intèrprets que s'hi deixen la pell. Qui sap si, segurament, per dir obvietats que tots veiem i la majoria accepten com a 'de tota la vida'."Els ocells", al menys el fil argumental principal, es basa en una comèdia Aristophanes, el gran autor de comèdies de la Grècia clàssica, i beu de les fonts del cabaret per a imprimir un desvergonyit relat, de vegades surrealista i clarament esperpèntic, i d'altres, dolorosament real, on tria un estil hiperrealista, del qual no puc deixar de destacar, la meravellosa (per honesta amb totes les posicions) escena d'una família obrera, que contraposa la seva esclavitud a la llibertat de què gaudien abans, i el difícil equilibri que condueix a que no hi hagi un clar guanyador. Hiperrealista, perquè tots coneixem gent que és exactament com cadascun dels quatre personatges, i els entenem i empatitzem amb ells, especialment amb el matrimoni, al qual els actors imprimeixen tota la humanitat possible. No falten cançons, i algun actor que sembla demanar disculpes per no estar en el millor dels seus dies (o potser Déu no l'ha cridat per aquest camí), algunes escenes rabiosament sonores que es diuen amb micròfons. Tot i això, mai no es troben a faltar en la funció, degut a la perfecta dicció i projecció de tots els actors.Entre algunes altres pernes, la d'un personatge principal, el gran manipulador, sortit d'ESADE i campió de debat universitari (oi que us sona?), amb rabiosos principis liberals (autodenominats). I, feblesa meva, el discurs del senyor 'capitalisme', que talla la realitat amb la finura d'un bisturí tot proclamant que ell 'no va dir mai que féssiu això!'. En fi, molt i molt recomanable si no us ha d'agafar un cobriment per la irreverència, els desvergonyiment i la mordaç crítica de l'status quo i, de pas, de la passivitat dels 'ocells' a qui entabanen. 

Aquests de La Calòrica són un pàjarus ben estrambòtics: joves com són, els dona per anar a buscar textos antics i polsegosos per parlar de les coses que els fan ballar el cap. Ja ho van fer amb La Nau dels bojos, l’obra satírica de Sebastian Brant que va servir d’inspiració a El Bosco pel seu famós oli (1504). No sé si la companyia coneixia aleshores el cartell de propaganda antifeixista Los Nacionales, de la Guerra Civil, amb el mateix tema. Aquella societat embarcada en un vaixell a la deriva torna a l’escenari, i les caricatures del cartell són encara més clares: Exèrcit, oligarquia financera, Església... Ara pren la forma de l’al·legoria política que Aristòfanes va donar al seu text Les aus (414 a.C.). D’entrada, el títol ja és per ell mateix una ironia. En lloc d’usar el genèric comú de la taxonomia “aus”, fan servir el popular “ocells” que aplicat a les gallines -per baix- o als voltors i àguiles -per dalt- ja és, si més no, xocant. Aristòfanes retratava, a finals del segle V a.C., els “vicis” d’aquella forma política nascuda a Atenes que anomenem democràcia -un naixement i evolució, per cert, estretament lligat a la del seu teatre. Els de La Calòrica es replantegen el tema al segle XXI, després d’haver-nos fet riure (molt) i pensar (també) amb els seus anteriors muntatges sobre el món laboral (Sobre el fenomen de les feines de merda, 2015) i l’empreneduria -doble barbarisme que ens han col·lat fins als programes escolars- (Fairfly, 2017).Pisthetaerus, un jove emprenedor, i la seva parella Evèlpides, una pseudoaristòcrata del club del rifle, es refugien al bosc. Allí entren en contacte amb els ocells que viuen en la seva immutable Arcàdia al marge de les coses dels humans. Pisthetaerus, amb retòrica de gran demagog, els convenç de construir una ciutat als núvols, on viuran, per sobre dels humans, una mena d’utopia propera a l’orweliana Animal Farm (1945). Una nova societat fonamentada en els principis bàsics de l’Individu, la Propietat i la Competència. Si Orwell carregava dur contra el règim soviètic de Stalin, aquí tampoc el neo-liberalisme democràtic queda gens ben parat. L’humor àcid i càustic dels de La Calòrica apunta a tort i a dret contra la feblesa democràtica del Règim del 78 amb paròdies de personatges prou coneguts. L’espectacle, d’escenografia molt senzilla, aposta per un vestuari i una caracterització força estrafolaris però molt ben trobats, obra d’Albert Pascual. Això produeix, no obstant, una mena de distançament que costa de lligar amb les escenes de tall més costumista com la de l’àpat familiar. És en aquestes escenes on la dramatúrgia de Joan Yago obté els efectes més brillants. Sota la precisa batuta d’Israel Solà, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Ester López i Marc Rius es desdoblen en una multitud de personatges de plomatges molt diferents per servir-nos una comèdia que es mou entre l’absurd més surrealista i la sàtira política d’actualitat. Els de La Calòrica han convertit l’obra d’Aristòfanes en una divertida faula contemporània que ens adverteix sobre els mecanismes emocionals que posa en marxa el populisme neo-liberal.

La Calòrica s'ha deixat anar del tot. Han tirat de surrealisme (com ja van fer parlant de la insatisfacció a Bluf) per descarnar el Poder. El Poder sempre els ha provocat una divertida urticària: van debutar amb una sàtira ben agra a Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. Van fer un retrat càustic, en format de late show, sobre el poder de Berlusconi a Editto Bulgaro.Ara, després d'un molt ben travat teatre realista (amb la fantasia del descobriment de les papilles màgiques) Fairfly que rematava el divertit desencís laboral de Sobre el fenomen de les feines de merda descobreixen, amb un cinisme absolut, que el Poder es liderat pels populistes i que té el suport amagat de l'Església, l'Exèrcit, la Justícia i el sistema capitalista. Sobta com una puput, un flamenc i una gavina es deixen entabanar tant fàcilment. Fins que no arriba l'home al bosc per a liderar la seva revolució acceptaven els dictats franciscans que Déu proveeix a la Natura, acceptant esportivament formar part, accidentalment,  de la cadena tròfica dels carnívors. El cop d'efecte en l'assemblea de les aus converteix Pisthetaeurus en el nou líder. I, sota l'aparent repte de fugir dels que els assassinen per fer un àpat al forn, els condemnen a uns treballs per crear una ciutat impossible dalt dels núvols. La Calòrica, doncs, esclavitza els ocells de manera similar al que proposa George Orwell a Rebel·lió a la granja. Els ocells té escenes de llibre. Com la que il·lustra amb uns coloms de classe baixa que arrisquen el físic per a recosir els fonaments de la ciutat: l'home treballarà ferit per no perdre el lloc de feina, mentre el fill aspira a ser un emprenedor i la filla és una defensora utòpica dels drets dels treballadors). El sentit comú l'intenta imposar la mare, elpal de paller d'aquell niuy amb dret a hipoteca. També té un fort sarcasme l'aparició de la democràcia ja molt envellida per culpa de la manipulació per als interessos dels poderosos. Aquest personatge sembla sortit de la factoria de La Zaranda. La companyia andalusa, això sí, serveix aquest desencís amb unes poques frases molt ben estructurades i una estètica, que s'acomoda a la iconografia d'un art empobrit molt plàstic. Aquest treball de La Calòrica és desigual i no aconsegueix travar el discurs ni les imatges plàstiques. Sí que diverteixen provocadorament. Ho fan quan els homes que s'escapen es defineixen com a exiliats polítics, perquè no estan disposats a pagar més impostos. O quan el nou líder  per trobar el suport de tots els bàndols de l'assemblea d'ocella repica "jo no veig galls ni gavines, només cells" (emulant a la cita de rivera: "Recorriendo España yo no veo ‘rojos’ y ‘azules’, veo españoles"). Però, el populisme es mou per tots els bàndols. Certament, La Calòrica ensenya les  costures d'un sistema que, aparentment tendeix a la igualtat entre tots els ciutadans però que, en realitat, garanteix que el poble mai podrà accedir als llocs de Poder amb plena capacitat executiva. Per això, pensant amb el puput de l'entrada (un ocell despreocupat, sense fer més treball que viure, volar i cantar) esbalaït, ensopit, reflecteix la jornada laboral d'uns monarques ideats per a ensenyar sang blava i corona i viure a cor què vols.

Una faula, una comèdia, un cabaret, un divertimento i molt més. Tot això és «Els ocells». En resum: una troballa que no ha de passar desapercebuda i estic segur que no hi passarà. Pronunciar La Calòrica ara ja vol dir que darrere s'hi cou una nova proposta interessant. Ja són deu anys de trajectòria, que en teatre són com si fossin un segle: «L'Editto Bulgaro», «La nau dels bojos» i, entre altres, sobretot, «Fairflay», aquesta amb públic a manta i premis a dojo. Però «Els ocells» és tota una altra cosa. Diria encara més: és la revàlida definitiva i la consolidació absoluta d'una companyia que ha nascut de la necessitat de joventut de fer-se un paper en el sector teatral català i se n'ha sortit picant pedra.«Els ocells» és una obra d'Aristòfenes estrenada el 414 a.C. Ha plogut molt des d'aleshores. Però la terra continua eixugant-se després de la pluja i La Calòrica l'ha remoguda, l'ha eixorcolada, l'ha adobada i l'ha treballada a fons reescrivint la història d'aquesta parella d'atenencs, Pisteter i Evèlpides, que aquí s'han convertit en una parella d'avui mateix, representant de la classe oportunista, adinerada i escaladora sense escrúpols que fugen del fracàs i el frau a la recerca d'un nou món tot i que acabaran ensopegant amb la mateixa pedra.A l'obra antiga original, Pisteter, un atenenc de mitjana edat, convenç amb el seu discurs enfervorit el món dels ocells per crear una nova ciutat al cel, i d'aquesta manera obté el control de totes les comunicacions entre els humans i els déus. Pisteter es transforma en una figura d'ocell i amb l'ajut dels ocells i amb els consells de Prometeu pren el tron a Zeus i pretén fer-se amb el poder de l'univers. Anava fort, Aristòfenes! Però La Calòrica encara hi va més!La reescriptura i adaptació d'«Els ocells» ha reblat el clau i ha encertat de ple en la diana aconseguint una faula-comèdia sense fronteres —per a espectadors fets i, alerta!, també joves— amb la virtut de deixar que tots reinterpretin el que s'hi relata i ho identifiquin de seguida amb una rabiosa situació actual que passa per queixalar mordaçment en el capitalisme, la democràcia i el benestar social. És allò de dir tot el que es vol dir i que es vol denunciar com si no es digués ni es denunciés i, al damunt, s'hi fes seriosament una broma.Només quatre intèrprets hi fan una quinzena de personatges, entre humans i ocells. I tots i cadascun d'ells tenen un perfil extraordinari: la parella inicial d'atenencs (fusell al coll d'ella), la puput, el flamenc, el gall i tota mena d'aus —l'auditori acaba formant indirectament part subtil del joc—, la família obrera de primera generació immigrada i de segona generació integrada a la política i la precària feina d'emprenedor, el capellà que es vol "follar" tots els petits ocells, l'arquitecte municipal, el jutge amb bigoti hitlerià i l'agent de policia, la senyora democràcia...Diàleg, discurs, efectes lumínics, so, color, vestuari kitsch, ambient de barraca, música i sessió inclosa d'onomatopeies ocellaires —molt aplaudida a mitja representació— a més d'assemblees de les aus, projectes faraònics urbanístics als núvols, desastre social per mor de l'ambició d'enriquir-se sense esforç i conxorxa romàntico-eròtica entre el senyor capitalisme i la senyora democràcia. Quan Pisteter lidera l'assemblea, diu que només veu als seus ulls, «ocells»: «Només hi veig ocells! Només hi veig ocells!», crida eufòricament patriòtic. És quan un s'adona que a l'assemblea d'«Els ocells» només hi falta que es cridés: «Amb Pisteter, no! Amb Pisteter, no!». ¿S'entén, oi? (...)