Els ocells

informació obra



Dramatúrgia:
Joan Yago
Intèrprets:
Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Producció:
Júlia Truyol, La Calòrica
Sinopsi:

Després d’haver qüestionat amb una comèdia de gran èxit el capitalisme (Fairfly, programada també en aquesta edició del Temporada Alta), La Calòrica es proposa repetir aquella mateixa operació amb un altre gran mite: la democràcia. Humor negre per a una obra amb una oberta voluntat política per la qual desfilen temes com ara la corrupció, la traïció als ideals i els mecanismes que fa servir el poder per assimilar qualsevol intent de canvi o revolució social al més pur estil lampedusià. Desconstrucció de la democràcia inspirada en Els ocells d’Aristòfanes, la primera comèdia que atacava de cara les imperfeccions de la nounada democràcia.

Finalista actor de repartiment. Premis de la Crítica 2019

Finalista dramatúrgia/ adaptació. Premis de la Crítica 2019

Finalista vestuari. Premis de la Crítica 2019

Finalista amb Feísima enfermedad. Novaveu. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Els ocells

09/05/2019

El meu regne per un puput que és el mirall del rey pasmado

per Jordi Bordes

La Calòrica s'ha deixat anar del tot. Han tirat de surrealisme (com ja van fer parlant de la insatisfacció a Bluf) per descarnar el Poder. El Poder sempre els ha provocat una divertida urticària: van debutar amb una sàtira ben agra a Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. Van fer un retrat càustic, en format de late show, sobre el poder de Berlusconi a Editto Bulgaro.

Ara, després d'un molt ben travat teatre realista (amb la fantasia del descobriment de les papilles màgiques) Fairfly que rematava el divertit desencís laboral de Sobre el fenomen de les feines de merda descobreixen, amb un cinisme absolut, que el Poder es liderat pels populistes i que té el suport amagat de l'Església, l'Exèrcit, la Justícia i el sistema capitalista. Sobta com una puput, un flamenc i una gavina es deixen entabanar tant fàcilment. Fins que no arriba l'home al bosc per a liderar la seva revolució acceptaven els dictats franciscans que Déu proveeix a la Natura, acceptant esportivament formar part, accidentalment,  de la cadena tròfica dels carnívors. El cop d'efecte en l'assemblea de les aus converteix Pisthetaeurus en el nou líder. I, sota l'aparent repte de fugir dels que els assassinen per fer un àpat al forn, els condemnen a uns treballs per crear una ciutat impossible dalt dels núvols. La Calòrica, doncs, esclavitza els ocells de manera similar al que proposa George Orwell a Rebel·lió a la granja

Els ocells té escenes de llibre. Com la que il·lustra amb uns coloms de classe baixa que arrisquen el físic per a recosir els fonaments de la ciutat: l'home treballarà ferit per no perdre el lloc de feina, mentre el fill aspira a ser un emprenedor i la filla és una defensora utòpica dels drets dels treballadors). El sentit comú l'intenta imposar la mare, elpal de paller d'aquell niuy amb dret a hipoteca. També té un fort sarcasme l'aparició de la democràcia ja molt envellida per culpa de la manipulació per als interessos dels poderosos. Aquest personatge sembla sortit de la factoria de La Zaranda. La companyia andalusa, això sí, serveix aquest desencís amb unes poques frases molt ben estructurades i una estètica, que s'acomoda a la iconografia d'un art empobrit molt plàstic. 

Aquest treball de La Calòrica és desigual i no aconsegueix travar el discurs ni les imatges plàstiques. Sí que diverteixen provocadorament. Ho fan quan els homes que s'escapen es defineixen com a exiliats polítics, perquè no estan disposats a pagar més impostos. O quan el nou líder  per trobar el suport de tots els bàndols de l'assemblea d'ocella repica "jo no veig galls ni gavines, només cells" (emulant a la cita de rivera: "Recorriendo España yo no veo ‘rojos’ y ‘azules’, veo españoles"). Però, el populisme es mou per tots els bàndols. Certament, La Calòrica ensenya les  costures d'un sistema que, aparentment tendeix a la igualtat entre tots els ciutadans però que, en realitat, garanteix que el poble mai podrà accedir als llocs de Poder amb plena capacitat executiva. Per això, pensant amb el puput de l'entrada (un ocell despreocupat, sense fer més treball que viure, volar i cantar) esbalaït, ensopit, reflecteix la jornada laboral d'uns monarques ideats per a ensenyar sang blava i corona i viure a cor què vols.