Els reis de Shakespeare…

Vista el divendres, 7 de febrer de 2020 al Teatre de Lloret de MarProgramada al Teatre de Lloret durant 'aquells dies' d'octubre de 2019 on diversos teatres van suspendre funcions (Inclosos dels de Temporada Alta) en protesta per la sentència del Tribunal Suprem al Presos Polítics, i ajornada a primers de febrer, LAminimAL ens presenta un treball que va estar uns dies a la Sala BARTS de Barcelona.La proposta de "Els reis de Shakespeare escriuen el discurs de PHILLIPE THE SIXTH" és, en principi, prou interessant: Un grup de 'secretaris i secretàries', que imaginem a alguna cambra o oficina bé a La Zarzuela, bé a La Moncloa, ha d'escriure el famós discurs del 3 d'octubre del Rei Felip VI, seguint, això sí ,fil per randa, les instruccions d'algú que els va trucant i els deixa clar per on ha d'anar, i quines paraules clau (especialment en un moment donat 'Unidad') ha de contenir a balquena.Així les coses, i com que són il·lustrats, van apareixent dalt d'un escenari (recolzats amb els noms del rei en qüestió i alguna frase definitòria) diversos monòlegs dels diferents reis anglesos que apareixen a les obres de Shakespeare, un gran dramaturg que va dedicar vàries de les seves obres a aquests monarques, o els va fer aparèixer en d'altres, no tant amb la intenció de fer de cronista de la història pàtria, sinó per aprofitar la tirada mediàtica d'aquells temps per a parlar del que a ell l'i interessava, és a dir, la naturalesa i les emocions humanes. Tot això es va combinant amb la crònica del que va passa aquells dies, des de l'1 d'octubre fins al 3, la pressió per a tenir el discurs, les diferents visions que en tenen el encarregats de redactar-lo, algunes escenes al Jardí de Palau, i finalment una nuesa -literal- del monarca, que un pensava que acabaria amb un 'el rei està despullat!' a l'estil del famós conte del Vestit Nou, però que en realitat buscava fer servir els tomàquets que abans de començar la funció es reparteixen entre el públic, per a què es fessin servir d'una forma que tots us imagineu. Al capdavall som a un teatre.I si fos poc, un 'rap-hip-hop' explicant la història que serveix per a encetar i cloure l'espectacle.No em direu que no és suggerent...Però constatem que els famosos i abrandats monòlegs shakespearians prenen tot el seu sentit i emoció precedits de la història que ens explica amb mestratge el gran dramaturg, i que, fora de context, poden ser apreciats només si es coneix l'obra prèviament. I sobretot, apreciem que la dramatúrgia no pretén anar construint un 'discurs' que vagi revelant a l'espectador les claus del què, el qui, el perquè i el com, sinó que posa a l'olla tot d'ingredients, que, aparentment desconnectats entre sí, van donant-nos informació per acumulació de textos i alguns gags, però que no sé si aconsegueixen alguna cosa més que aquelles obres de finals de la dictadura, on l'important era que tots sabéssim que es parlava malament de Franco, i s'aplaudien les aclucades d'ull, important ben poc l'encert real de tot plegat.Cal dir que els intèrprets són solvents (especialment ben interpretat el monòleg de Ricard III), i la direcció fa el que pot amb el text que li donen: potser només demanar que en alguns moments els personatges no s'accelerin tant i no es tapin, i en algun cas, que se'ls entengui.Però la dramatúrgia hauria de trenar una història que ens anés creant un imaginari -fins i tot als monàrquics més convençuts- donant-nos informació, ens anés revelant les contradiccions del poder i la servitud dels vassalls, i despullant (aquest cop sí) l'estupidesa d'un poder que (i aquí el discurs final sí que val la pena) només depèn de que li fem cas: si no, es dissol com un sucre en un got d'aigua, i res no pot contra un poble que, simplement, ja no li troba cap utilitat a tenir monarques.

Els assessors de la monarquia de Phillipe VI, es reuneixen d´urgència. El jove monarca ha de realitzar un delicat discurs.  A l´herència enverinada del seu pare, que li ha deixat un país amb un govern minat per la corrupció, de la que no s´escapa ni la mateixa monarquia, cal sumar-li  la declaració d´insubmissió d´una de les comarques del seu reialme. Els assessors han desenvolupat la seva tasca al llarg dels anys, inspirant-se en els discursos d´ èxit de figures polítiques de primera línea. En aquesta ocasió las discrepàncies son múltiples i  decideixen recorre als discursos dels reis protagonistes de las obres de Shakespeare, amb el que la confusió entre ells acaba sent major. Una interessant idea d´Albert Pijuán, autor de la dramatúrgia, que la directora Daniela De Vecchi ha posat en escèna de forma dinàmica i molt ben interpretada pels dúctils actors y actrius de la compañía LAminimAL (Eloi Benet, Esperança Crespi, Carles Cruces, Toni Figuera, Xantal Gabarró, Andrea Marinel.lo y Joan Martínez), que es desdoblen en molt diversos personatges.ral Un espectacle, sens dubte potent y amb un bon treball con un buen trabajo coral interpretatiu d´una de les millors companyies dins l´àmbit del teatre independent a Catalunya.  Amb tot i malgrat que les referències són inequívocament claríssimes i l´acte participatiu de la tomacada al rei nu (encertada vinculació amb El vestit nou de l´emperador), resulta sanament catàrtic, el conjunt queda dens i confús y pesa un excés discursiu. Una companyia reconeguda i premiada LAminimAL va néixer a la Sala Beckett l´any 2010, com grup d´investigació a l´entorn dels Sistemas Minimalistes Repetitius. Set espectàcles contemplen la seva trajectòria des de llavors: La Grandesa d´èsser un entre tants, de David Eudave (Sala Atrium); Dimecres, d´Aina Tur (Sala Beckett);  El suïcidi de l´elefant hipotecat, de Daniela De Vecchi (Atic22, La Seca-Espai Brossa i Sala Barts); Animales nocturnos,  de Juan Mayorga (estrena a Sao Paulo-Brazil), amb coproducció amb la Società Autonoma Laboratori del Mare,  tots ells dins la temporada 2013-14. A la següent temporada, 2014-15, La supervivència de les lluernes, de Daniel de Vecchi, creat en residencia al programa Suport a la Creació de Fira Tàrrega i en coproducció amb Festival Grec, Temporada Alta i Focus  (Temporada Alta, Festival Grec i Teatre Romea). El 2016, Apocalypse Uploaded: la transmutació de les Abelles, d´Albert Pijuan, darrera part de la trilogia iniciada amb el seu primer espectacle, es va poder veure al Frinje de Madrid i a la Fira de Tàrrega. El seu darrer espectacle, Miratge 53-Llançar-se al buit, d´Albert Pijuan es va estrenar el gener del 2017 al Festival Internacional de Santiago.   Han aconseguit el Premi de públic i de crítica al Festival Internacional Noctívagos, per l´espectacle La supervivència  de les lluernes. També han obtingut el premi Born de teatre de residencia artística. Completant els components d´aquesta amplia i ben coordinada companyia hem de citar en la part creativa tècnica, a més de Daniela De Vecchi i Albert Pijuan, a Ignasi Bosch (il.luminació i cap tècnic),  Joan Fortuny (escenògraf), Carolina Ortiz (sonidista), Sebastián Huber (investigador) i Carles Murillo (disseny gràfic). A la part artística, a més dels set actors citats, a Anna Berenguer, Xesco Pintó, Andrea Marinel.lo, Andrea Hernández i Carla Rovira. Més informació a www.laminimalteatre.cat

Els de LAminimAL graten al costat de la crosta, sempre que poden. No l'arrenquen de cop, si no que estoven les vores per veure si, així, cau sola abans d'hora. Els reis de Shakesperare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth assumeix el repte de construir una història nova a partir dels retalls escrits per Shakespeare. Que no és gens fàcil. Ho fan, hàbilment, des d'un lloc atemporal: el despatx on els redactors de discursos professionals universals decideixen quin caire ha de prendre la compareixença del Rei Felip VI el 3 d'octubre, després de l'1-O catàrtic i davant una aturada de país de Catalunya. Al seu costat, els jardiners d'aquesta estranya cort tenen veus ben disperses que respiren a rèpliques de bufó o de còmiques escenes pastorals, per a desengreixar la retòrica. Sembla que Daniela DeVecchi i Albert Pijuan volien arribar a justificar una escena culminant (que ho és) en què s'introdueix part d'aquell discurs que va ser irreconciliable per a uns i, en canvi, reconfortant per als contraris. En les màquines d'escriure dels redactors de discursos van revisant el text, en funció de les demandes que els hi arriben per telèfon (ara que tingui a un nombre desmesurat de la paraula "unitat", ara que soni humà, ara...) Per moments, el soroll de les màquines ressona a la cantarella d"Els carrers seran sempre nostres..." De la paranoia de voler ser reconegut com l'autor d'un discurs que podria ser mític en la història contemporània, es passa a les ombres dels complots, de les traïcions sui generis, fins que arriben l'escena dels albercocs (a l'octubre fa mesos que ja han caigut dels arbres,el que denota una atemporalitat intencionada evident).LAminimAL juga amb el teatre sistèmic de Sanchis Sinisterra. Això explica el comportament dels actors. Cada un d'ells, té el deure d'aconseguir un repte (un secret) que proposen des de direcció. El joc fa que sigui impossible repetir una escena, que hi hagi una contínua frescor en cada passi. Evidentment, el distancia d'una Veritat contundent, mesurada. Les seves raons ballen per sobre del llac, com surant, fent petites ones que es difuminen extensió enllà. Es nota que es volia construir una idea clara i nítida en la concepció de l'obra, per mantenir el joc (sovint construeix una coreografia aleatòria). Efectivament, Shakespeare ressona i pontifica, amb aquella lucidesa d'Enric II, i la seva obligada abdicació; d'Enric V, i el seu cant èpic abans de la batalla el dia de Sant Crispinià; o la baixesa maqueavèlica de Ricard III. Però queda barrejat amb l'ascensor d'una comunitat de veïns aristòcrata (o amb ànsies de convertir-s'hi), amb els jardiners que rassuren la gespa qualsevol insinuació republicana o es deixa sentir els revoltats que prenen llocs de força en el mateix despatx dels discursaires. El to shakesperià es manté, tot i que les costures siguin del Segle XXI. LaminimAL aconsegueix divertir i posicionar-se fent-se entendre utilitzant les paraules de Shakespeare, un repte que no sempre s'aconsegueix. Per posar un exemple, recent, només cal recordar el dissortat intent al Romea de La taverna dels bufons. La forma teatral de la companyia, que aquest juny recuperen Apocalypse uploaded a l'Escenari Joan Brossa (i busquen sala per fer més temporada d'Els reis de Shakespeare...) és genuïna, que disfruta d'una desinhibició formAL, tot i que arrela en un contingut compromès. Coincideix amb referents com Dei Furbi (Oklahoma) o Teatre de l'Enjòlit (Si no ens paguen, no paguem, per exemple).