La història del Joan sense Por parteix de la tradició contista europea recollida en el seu dia pels Germans Grimm. En català, el va introduir el folklorista Joan Amades i, des d'aleshores, les versions han estat i són múltiples i diverses i, a cada generació, adaptades a l'evolució de la societat que, per molts anys que passin i per molts invents de progrés que es visquin, continua tenint interioritzat inevitablement el sentiment de la por.
El nou espectacle musical de La Roda Produccions, «En Joan sense Por i la casa encantada», juga amb aquesta certesa de la por que té l'ésser humà i, sobretot, en la por de tantes menes que és un dels sentiments que més aviat descobreixen els nouvinguts al món.
L'adaptació als primers espectadors —no oblidem que el temps corre que vola i ja són els nascuts a les acaballes del primer quart de segle XXI— no estalvia les referències més actuals, tant en l'aspecte musical com coreogràfic —clips de TikTok, una picada d'ullet cap al popular programa Eufòria o dansa de plomalls i tutú kitsch d'animadores— i, sobretot, en una de les opcions d'oci familiar que està tenint més seguiment a hores d'ara com és reptar el terror amb rutes de cases encantades, passadissos terrorífics, parcs temàtics de l'horror i multitud d'escapes rooms que en alguns casos han promogut celebrats espectacles teatrals com l'«Escape room» de Joel Joan i Hèctor Claramunt i fins i tot versions cinematogràfiques.
En aquest musical, que signen com és habitual Dani Cherta i Keko Pujol, es la família Martin la que té un problema: un fill que no té por, a qui no li fa por res i que, de tot allò que els altres tremolen sense aturador, ell té el do de poder riure's del mort, del fantasma, del monstre i de qui els vetlla.
Per això la família Martin s'apunta a una estada de cap de setmana en una casa encantada on són rebuts —pares, germà i germana—, amb tots els honors per l'amfitrió: Sebastian Ugurt —que s'assembla a “iogurt” i no dic res més—, una mena de clon de Dràcula, amb pinta de comte, alt com un sant Pau, de rostre terrorific, amb els ullals a flor de pell i la capa negra de rigor.
L'espectacle té tres ingredients de remarcable bon nivell: la banda sonora amb composició de Keko Pujol, amb molt de ritme i de diversos estils que permet a més intervencions corals i en solitari, sobretot a càrrec del mateix amfitrió; els canvis de vestuari que porten de la quotidianitat de carrer a l'etiqueta de gala passant per una caracterització estrafolària del pare i la mare molt de sèrie televisiva; i una escenografia que, sense ser tenebrosa, compleix molt bé, gràcies a la il·luminació i el disseny, el caràcter de misteri que envolta la trama amb una pàtina de clàssic del gènere.
Vuit intèrprets per a un espectacle musical familiar tampoc no es pot deixar de banda. És un risc en el temps que corren. Però entre els vuit intèrprets hi ha els que han de marcar el paper dramàtic de l'espectacle i els que han de desdoblar-se en titellaires del parell de monstres de la por o els que han d'acompanyar segons quines peces amb la coreografia. La conjunció està molt afinada i acaba resultant un espectacle per a tots els públics.
La història té una volguda i subtil moralitat: potser es pot ser un milhomes i no tenir por de res, però en el moment que sembla que pot perillar algú de la família, la por sacseja el més valent de tots. I així és com el Joan sense Por de la família Martin descobreix què és el tremolor, què vol dir que se't glaci la sang, que és el temor pels que s'estimen. I la por li recorre el cos i l'ànima deixant-li un regust no només de por sinó de basarda.
Una basarda —per cert una manera sense complexos d'introduir entre els més petits una paraula potser considerada culta que recordaran sempre en boca del terrorífic comte Ugurt—, una basarda, deia, que es transforma en amistat perquè, al cap i a la fi, a vegades es poden trobar més bons jans entre el gremi dels monstres d'una casa encantada que no pas entre els presumptes bons jans de les cases no tan encantades de veïns. (...)
