Envà

El circ embadaleix per si mateix. És increïble, és sorprenent. Tècnica, art i espectacle. Amer i Àfrica exhibeixen una bona mostra del seu talent amb números acrobàtics de mans a mans i altres estranys encaixos on la confiança, la precisió i l’equilibri no poden esvair-se ni un segon. Concentració absoluta per resoldre satisfactòriament cada exercici, que recull l’admiració i aplaudiment immediat del públic. I quan no surt –ho oblidem, però són humans i a vegades passa–, nou intent alçat en un silenci sepulcral dels assistents que empatitzen amb l’esforç dels artistes per no donar-se per vençuts. Fer-ho fins que surti. Sí, el circ també és risc i el directe el té tot. Cada vegada és més freqüent que les companyies de circ vesteixin amb una dramatúrgia, per mínima que sigui, els seus espectacles. Així, deixen de ser una consecució d’exercicis per teixir un relat, una petita història que els dota d’ànima. A ‘Envà’, Amer i Àfrica s’acompanyen de 9 bales de palla que els permeten construir espais, murs i figures en un joc de constant evolució. Els serveix artísticament i, també, per divagar amb humor sobre l’estupidesa humana i els envans que aixequem per protegir-nos, sense pensar que potser ens aïllen o que se’ns poden acabar ensorrant a sobre. Vist encara en work in progress, el fil argumental pot estirar-se i fer-se més clar, però el muntatge compta ja amb una sòlida base que augura el naixement d’una producció amb moltes places per trepitjar. Són magnètics.

Es presenta en ple procés a Fira Mediterrània. Vagi per endavant. Caldrà, doncs, fer-li una revisió nen futurs festivals, quan s'hagi estrenat. Què es pot dir, per ara? Els dos acròbates de mà a mà han incorporat a les seves rutines unes bales de palla. És un element ideal perquè dóna molt de joc i, fins i tot, pot ajudar a amortiguar algunes caigudes. L'esgotament de l'exercici de força i equilibri obliga a què hi hagi transicions. Avui són massa buides. No connecta amb el públic, per exemple, la veu en off de l'artista ni se li troba intenció enmig d'un camp de bales de palla. En canvi, és preciós tot el joc que aconsegueixen desenvolupar a través de les bales de palla (sobretot quan estan amuntegades que permet salts de molta alçada). Hi ha un moment que arriben a sortiir de l'entorn rural i desenvulpen salts i equilibris amb el mobiliari urbà (contenidors, casetes,, fanals, bancs... És un canvi ben pensat per netejar l'espai, donar una sorpresa al públic per tornar amb l'acció final. El treball, de notable exercici físic, necessitarà una dramatúrgia més cuinada, sense necessitat que els intèrprets esdevinguin personatges ni que hagin de conjugar en primera persona. No cal. La poètica de les bales de palla els ha de permetre (potser fent alguna mínima intervenció del públic, com Joan Català a Pelat), construir més enllà. Seria ideal que mantinguin més temps el joc en què la noia no toca a terra, mantenir-se en equilibri sobre de la palla o de les espatlles del portor. Pot dur a uns quadres de notable poètica i que s'inspirin en les instal·lacions d'equilibris de Jordi Galí (remete, per exemple, a Abscisse...). de fet, l'univers rural ja ha estat investigat notablement pel circ. És el cas de Bèsties de Baró d'Evel o de Chicken legz dels Animal religion, per citar dos exemples ben sonats.