Esperant Godot

informació obra



Intèrprets:
Nao Albet, Pol López, Aitor Galisteo-Rocher, Blai Juanet
Autor:
Samuel Beckett
Direcció:
Ferran Utzet
Sinopsi:

Vladimir i Estragó, al costat d’un arbre, esperen que arribi Godot.

Aquesta situació escènica forma part del cànon de l’imaginari teatral universal. De fet, podem pensar que amb ella s’inicia el teatre contemporani occidental.

La Sala Beckett, que ha visitat sovint el teatre de l’autor que va deixar-li el seu nom, no havia emprès encara la producció de la seva obra més coneguda. Amb ella, Samuel Beckett va convertir el món, definitivament, en un escenari de teatre.

I aquí estem, esperant.

Finalista actor. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Esperant Godot

02/12/2019

De l'Empordanet a l'Empordabrut passant per Godotlàndia

per Andreu Sotorra

De «Tot esperant Godot / En attendant Godot» a «Esperant Godot». I de l'Empordanet a l'Empordabrut. M'explico. Deia Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) que entre el 1948 i el 1949 es va posar a escriure aquesta obra simplement perquè necessitava airejar-se després de la complexa narrativa dramàtica de l'obra teatral «Eleutheria». No oblidem també que només feia dos o tres anys de l'horror nazi de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les raons per airejar-se eren moltes. I per conrear l'absurd, també.

Beckett no va publicar i estrenar «En attendant Godot» fins al 1953. I malgrat que el que havia dit l'autor irlandès d'airejar-se potser només va ser una “boutade”, tothom en va fer elucubracions filosòfiques i intel·lectuals. I encara en fa. Per això l'invisible i desconegut Godot es mereix que no se'n faci ni una més.

Josep Pedrals s'ha encarregat d'una nova traducció. És un dels avantatges de repescar clàssics: el “refresh” imprescindible del llenguatge. Es podia recórrer a versions anteriors, esclar. Per exemple, el Teatre Lliure, fa vint anys, el 1999, encara a la seu de Gràcia, va recuperar la versió de Pere Quart / Joan Oliver. Va ser un dels èxits de la direcció de Lluís Pasqual... amb Anna Lizaran fent de Vladimir! Una altra de les negatives de Beckett —i els seus hereus— que deia que cap dona podia fer el paper perquè no patia de pròstata! Pobre Beckett... aleshores encara no s'havia inventat el fenomen del Me Too! El que sí que s'havia inventat és el quitrà. I l'escenografia ennegrida de l'artista Frederic Amat feia que l'obra es representés, com aquell qui diu, en blanc i negre.

Ara, tant Josep Pedrals com el director Ferran Utzet —que debuta fora de La Perla 29— han fugit d'aquesta negror i han il·luminat el quadre. Com que estem en temps de pessebres, diguem que la Beckett i l'escenògraf Max Glaenzel han fet un “diorama” gegant que encantaria els dissenyadors del sempre polèmic pessebre de la Plaça de Sant Jaume. Aquest any li ha tocat el rebre a Paula Bosch, escenògrafa precisament relacionada també amb la Beckett. ¿S'entén ara la intenció “teatral” del seu muntatge nadalenc casolà ple d'objectes quotidians? A «Esperant Godot», dins del “diorama” de Max Glaenzel, hi han posat els personatges de Samuel Beckett durant tota la trama de dues hores —dues parts amb entreacte— que dura l'obra.

A més, traductor i director s'han permès alguna llicència, amb bon humor, i han intentat alleugerir l'excés de transcendència de l'obra per entrar en un registre subtil de clown, cosa que als dos principals protagonistes, Nao Albet (que fa d'Estragó) i Pol López (que fa de Vladimir) els va com anell al dit. Per cert, per als amics, Gogó i Didí.

Parlava de registre de clown i és així. «Esperant Godot» no acaba amb aquests dos protagonistes principals. Hi ha també el personatge explotador i imponent de Pozzo (l'actor Aitor Galisteo-Rocher) i el personatge esclavitzat de Lucky (l'actor Blai Juanet, un del trio de l'espectacular «Be God Is» amb Oriol Pla). En aquesta ocasió, Blai Juanet té el seu minimonòleg de glòria que deixa anar com si hagués engegat una motoserra. Escena imperdible!

Tant els actors Nao Albet com Pol López doten els seus dos personatges d'un aire nou, almenys pel que fa a la memòria teatral més pròxima. Es mouen entre l'amnèsia i la tendresa. Gogó i Didí al cent per cent, doncs. Provoquen somriures. Provoquen rialles. Provoquen un rau-rau que esgarrapa. I a pesar que tothom sap que Godot no vindrà mai, aconsegueixen fer creure que l'esperança és l'últim que es perd i que en qualsevol moment apareixerà per un cantó del diorama.

Un terra sorrenc, una pedra immensa que fa de llit, un arbre que treu fulles d'un dia per l'altre i la llum de la nit a cop de teló clàssic amb una lluna plena que ho envaeix tot. Un paisatge tan planià que l'anomenen fins i tot Empordanet. I tan poc net que Estragó el defineix com Empordabrut. I darrere l'esperança, l'infant que és l'únic que sí que sap qui és Godot, que sap com és i que sap on viu. La innocència de l'infant que sap que si es desitja molt fort una cosa, com els Reis, per exemple, al final es fa realitat. Però per ara, només sap que avui Godot li ha dit que porti el missatge a Gogó i Didí que tampoc no vindrà. ¿Caldrà esperar deu o vint anys més per veure-li la cara? (...)