ESTIgMES

Teatre | Nous formats

informació obra



Direcció:
Francesc Cuéllar
Il·luminació:
Quim Otero
Producció:
Amici Miei Produccions
Autor:
Sarah Kane
Traducció:
Chap Rodríguez Rosell
Sinopsi:


ESTIgMES, com el seu nom indica, parla dels estigmes que s'imposen a les dones quan tenen el desig de ser mares i no ho poden ser. En aquesta societat, encara la dona ha de complir el rol de mare i, si no ho fa, tothom es pregunta, tothom li pregunta: “Per què?”

Quan el teu desig, el teu somni és quedar-te embarassada i el teu cos no et respon, comença un tortuós camí de proves mèdiques, analítiques, preguntes, mirades furtives, fecundacions in vitro, comentaris de la gent tipus “se't passarà l'arròs”... esgotador psicològicament i física. Ningú no et prepara per això. Ningú no et pregunta: “Com estàs? Com ho portes?” I ningú no ho fa perquè no se'n parla. Perquè és un tabú. Un estigma social. I jo en vull parlar. Vull parlar per totes aquelles dones que, tot buscant donar vida, s'hi han deixat un tros de la seva.

Crítica: ESTIgMES

12/03/2019

Trencant el silenci

per Iolanda G. Madariaga

Vaig a La Gleva per portar la postfunció d’ESTIgMES, no he pogut veure la funció amb anterioritat però “em documento”. He vist escrit que va sobre dones que no poden tenir fills... No ho sé, però pel que sé i he vist de Concha Milla (Refraccions, Flyhard, 2017 i Interiors, La Gleva, 2018/Atrium, 2019) diria que va de la pressió que senten les dones per assolir el paper de mares en la nostra societat i en què es transforma aquesta pressió quan una dona constata que no podrà engendrar una vida. Poden semblar dues premisses idèntiques però no ho són. Concha Milla, en un text valent, dur i aspre, ens parla d’aquesta experiència viscuda amb una sinceritat esfereïdora. El seu testimoni, però, va més enllà del pur documental. No només perquè és ella mateixa qui defensa el seu text a escena, sinó perquè -i sobretot- ho fa des d’un gran domini de l’espai escènic, dient amb veu clara i ferma coses molt íntimes i deixant respirar el seu text al temps que talla l’alè dels espectadors. Les seves reflexions en solitari o compartides amb qui s’intueix al telèfon o a l’ordinador, van teixit diferents situacions des de les que brollen els grans temes de la humanitat: la identitat de gènere, la culpa o el dol. No es tracta d’una obra de teatre de batalla o militant, en canvi sí hi ha la reivindicació de poder portar a escena temes que afecten a un gran nombre de persones i que continuen sent tabú als teatres. Francesc Cuéllar ha endreçat tot aquest univers necessàriament construït amb fragments de records, de somnis, obsessions, desitjos i frustracions. Cuéllar situa el monòleg en un espai indeterminat que igual serveix per fer bullir l’arròs fins a covar-lo que per fer-se una ecografia. És un espai -com no podria ser altrament- amb un clar domini del negre, en el que es reparteixen estratègicament uns micros: fonamentals per “donar veu” a la protagonista, creant alguns efectes que modulen diferents etapes de la narració. Un espai, malgrat tot, íntim, on l’ordinador personal sobre la taula i el piano acaben de dotar-lo d’aquesta dimensió. Hom entra en la convenció des del primer moment que el gran monitor de cara a l’espectador és el reflex de la pantalla del portàtil; aquest esdevé “un punt de llum” des d’on anar construint el relat. La narració que aquí no és en absolut lineal, està clarament puntuada per la il·luminació de Quim Otero. Otero aconsegueix uns efectes encertadament cinematogràfics amb una espècie de “fosos en negre” que lliguen a la perfecció tant amb la fragmentació del relat com amb la gran passió de l’autora pel cine. Malgrat això, els referents cinematogràfics que cita sense complexos o romanen implícits en les dues obres anteriors, no són aquí tan clars i el que sí surten són molts referents literaris: entre ells sobresurt el de Yerma. Quasi un segle separa la tragèdia lorquiana d'ESTIgMES, però, malgrat les tècniques de reproducció assistida -i tot el negoci que comporten-, el drama de la infertilitat continua tenyint-se de tragèdia en aquest monòleg que posa sobre l’escenari, de forma oberta i planera, un tema sobre el que pesa massa el silenci.

Trivial