«Estranys en un tren» és un dels clàssics més veterans del gènere negre i, malgrat les versions cinematogràfiques que se n'han fet, la versió teatral de Craig Warner és relativament moderna, del 2013, la mateixa data en què el mateix autor la va versionar també per a la ràdio.
En aquests gairebé deu anys, l'obra ha voltat per molts escenaris internacionals amb l'aval de l'autoria original de Patricia Highsmith i també amb el ressò emblemàtic de la primera versió en blanc i negre, el 1951, d'Alfred Hitchcock, tot i que va patir la censura de l'època pel seu subtil contingut de fons.
És la primera vegada que «Estranys en un tren» s'adapta al teatre català i gairebé es pot considerar obligat que ho faci al Teatre del Raval, que s'ha significat en les últimes temporades per un bon nombre d'èxits de públic de versions de novel·les de Agatha Christie com «Testimoni de càrrec», «La teranyina» o «La visita inesperada».
En aquesta ocasió, la companyia ha optat per una posada en escena que deixa tots els trumfos al relat, a la paraula, amb uns canvis d'ambientació senzilla, conceptual, que, mitjançant el so i la il·luminació, trasllada els espectadors al compartiment del tren on es troben els dos protagonistes de la història, a l'apartament o la mansió dels protagonistes, o a l'estudi d'arquitectura o a un ambient festiu de casament, només amb uns canvis de baguls típics d'atrezzo i, a tot estirar, un moble bar que apareix i desapareix segons l'espai que es vulgui identificar perquè la beguda hi és molt present i forma part d'un dels clixés del gènere i de l'època.
Cal advertir que, en la versió teatral, un dels protagonistes, Guy Haines, no és una figura del tenis, com passa a la novel·la, sinó un conegut arquitecte. Això facilita a l'adaptador Craig Warner jugar amb les possibilitats interioristes que li exigeix el registre teatral. També cal advertir que l'adaptació —amb una bona traducció de Tamar Aguilar— no retalla contingut i per això l'obra arriba, atenció!, a dues hores i quart (hi ha entreacte), en dues parts ben diferenciades: a la primera, el planteig del macabre pla ordit per Charles Bruno i, a la segona, l'execució i les conseqüències del mateix pla.
A aquestes alçades, cal suposar que la majoria d'espectadors coneixen més o menys la trama d'«Estranys en un tren». No hi ha, doncs, ni intriga ni sorpresa esclatant sinó, des de la platea, l'opció d'acompanyar els intèrprets en el desenvolupament del pla que en Bruno —un noi de la mare amb complex d'Edip i amb les butxaques plenes— i en Guy —l'arquitecte més aviat bon jan i en procés de separació matrimonial— acorden gairebé com un joc d'atzar: hi ha un revòlver que no s'ha disparat mai i dues persones que fan nosa: el pare d'en Charles Bruno i la dona d'en Guy Haines.
Són aquests dos personatges els que mantenen les escenes de diàleg més importants per la psicologia que desprenen: la fredor per part de Charles Bruno per executar un “crim perfecte” i la mala consciència per part de Guy Haines per complir amb un tracte que mai no es va prendre seriosament fins a saber que la seva dona havia mort assassinada.
Són els actors Xavi Carreras (Charles Bruno) i José Barón (Guy Haines) els que interpreten aquest duel entre el Mal i el Bé. I, dels dos, és Xavi Carreras qui protagonitza algunes de les escenes més esperpèntiques del seu personatge —les borratxeres, el to de fatxenda...— fins a les més dramàtiques —rendit a la falda de la mare i ofegat en el seu propi complex d'Edip.
L'obra compta amb aquests dos personatges i quatre més: la mare de Charles Bruno (que interpreta Mercè Rovira), l'amistançada i finalment esposa de Guy Haines (que interpreta Laura Sancho), l'amic i col·lega de l'estudi d'arquitectura (que interpreta Ramon Bonvehí) i el detectiu privat i administrador de cal Bruno (l'actor Carlos Vicente), que és el recurs que té l'obra perquè el thriller desemboqui en el desenllaç psicològic.
Aquesta versió catalana d'«Estranys en un tren», de Patricia Highsmith, continuarà interessant els addictes al gènere que han rebut amb bona acceptació les altres versions de l'autora Agatha Christie que el Teatre del Raval ha posat en escena i, en aquest cas, pot ser també una crida per als molts lectors que la novel·la de Patricia Highsmith ha tingut i encara té. Una novel·la, per cert, que precisament acaba de ser reeditada en català en una nova traducció de Jordi Martín Lloret, a Viena Edicions, i que —si algú no volia polèmica, dos títols—, ha optat per un de diferent del tradicional fins ara: «Desconeguts en un tren». Posats a jugar amb títols nous, com fan al cinema, me n'empesco un altre després de constatar amb quines maldats especula Patricia Highsmith. Aquí el teniu: «No et fiïs ni de la teva ombra». (...)
