Marie de Jongh treballa el teatre de gest des
del 2008, però d’ençà d’‘Amour’ –la seva penúltima producció, premiada amb
múltiples reconeixements, entre els quals el MAX 2017 al Millor espectacle infantil
o familiar– ha trobat el format amb què toca millor l’espectador: a través de
la màscara, la llum, la música i el silenci. Un llenguatge visual i sense text
que, cadascuna amb la seva estètica, hem vist també en altres companyies basques
com Kulunka Teatro (‘André i Dorine’, ‘Solitudes’) o Markeliñe (‘Andante’).
Amb autoria i direcció de Jokin Oregi, ‘Estrella’
repeteix el repartiment artístic, ara de la mà de quatre (no cinc) intèrprets
capaços d’expressar-ho tot amb el moviment del cos. La construcció de les màscares
i l’atrezzo continuen sent obra de Javier Tirado i l’escenografia i el vestuari,
d’Elisa Sanz. Els notables canvis a l’equip tècnic, en aquesta ocasió amb
música d’Iñaki Salvador i il·luminació de Javi Kandela, passen exquisidament desapercebuts
dins el, ja consolidat, segell propi del grup.
La sobredimensió dels caps contrasta uns
personatges meitat actors meitat titelles que poden traspassar els límits de l’humà.
La mort a escena resulta més creïble i permet explicar qüestions com l’alliberament
de l’ànima de manera simple i entenedora. Es repeteixen solucions d’‘Amour’ com
la presència d’uns servents del temps que, enginyosament, intervenen tant a
nivell tècnic com narratiu, i d’una escenografia mòbil i polivalent centrada,
en aquest cas, en un piano que actua com un cinquè personatge.
Desplegant novament una immensa sensibilitat, ‘Estrella’
atrapa des del minut 1 i brinda, espaiadament, una rere l’altra, bellíssimes sorpreses
visuals i sonores que fan avançar la dramatúrgia i hi aporten màgia, joc i sentiment.
És especialment corprenedor l’ús del silenci.
A Marie de Jongh li agrada parlar de l’amor –i
regalar-ne– des de diferents vessants. A ‘¿Por qué lloras Marie?’ (llavors amb
actors i manipulació de titelles) va posar el focus en una nena mancada d’afecte,
mentre que a ‘Amour’ va fixar-se en l’ampli ventall de maneres d’estimar-se contemplant
també, sense tabús, l’amor a la tercera edat i entre persones del mateix sexe.
A ‘Estrella’ ho fa de nou en múltiples direccions: entre els membres d’una
família i cap a una afició que es converteix en sotrac o batec de vida.
Estrella, la protagonista, és una nena talentosa
que es dedica plenament a tocar el piano fins que la vida li espetegarà al
nassos amb un cop dur que haurà de superar. S’adreça a públic a partir de 8
anys i, potser per això, la història es vol plana (i una mica tòpica), com
també curta, ja que es queda en la frontera dels 55 minuts. D’acord amb la
marca de la companyia “Teatre infantil per a adults, teatre adult per a infants”,
l’evident talent per transmetre tant argumentalment com emocional i la valentia
de la proposta –tracta temes profunds com el sentit de la vida, la mort i la
resiliència– confon que no aparegui un gir més al relat. D’altra banda, es clou
sobtadament –això sí, amb un triomfal ensorrament de la quarta paret–, amb un
públic que albira el desenllaç però que espera encara una escena culminant.
Tot i aquest pessic a la dramatúrgia, el
muntatge commou enormement i arriba a totes les edats. De 8 cap amunt. Oblideu-vos
de les etiquetes, aparqueu els prejudicis –que Marie de Jongh sigui Premi Nacional d’Arts escèniques per la Infància i la
Joventut 2018 hauria de ser un reclam, no un pas enrere– i citeu-vos amb la
poesia d’aquesta companyia que, sense dir ni un sol mot, us deixaran sense
paraules.
