Íntims Produccions s'ha mogut sempre en el camp del text. Ha jugat amb obres publicades (si obviem el treball final de l'Aula de Teatre) de l'escena contemporània internacional. Fins ara. En aquesta edició de Fira Tàrrega, s'han atrevit a idear el seu muntatge amb dramatúrgia pròpia. I han obviat pràcticament les paraules (hi són com a tonada religiosa d'un supervivent distòpic, sense quasi significat, només com a cantarella gregoriana). I han deixat que s'esplain els cossos i, en certa manera, la contemplació.
Èter brota és un muntatge desesperant que retrata una societat a l'abisme. Que cau i s'atura en un nolloc que ha de conviure en un estrany hàbitat. L'espai podria ser veí d'aquell ARCAS2020 dels VVAA: Una mena d'algues van ocupant l'espai i, potser, fent desaparèixer tot el que no té la seva composició viscosa. Només queda un supervivent a escena, aparentment, i aquest, incapaç de fer créixer l'espècie es consola en el prec, en l'oració d'ermità. L'entorn es va transformant, ara gràcies a uns voluntariosos i còmics follets de barret altíssim. L'escena arriba a la catarsi; la vida torna a ser possible. Però no hi ha futur per a la humanitat sense una parella que n'asseguri l'espècie. Íntims ha caigut al pou del Mecanoscrit de segon orígen (de'n Pedrolo, targarí, precisament) i ha imaginat quina societat en quedarà després del daltabaix climàtic (si no aprenem a aturar-ho).
El quadre és absurd, devastador i alhora (com les conseqüències de les grans barbaritats humanes com les bombes) té una bellesa tràgica. A l'estrena, l'escena de contemplació, de construcció del quadre final (amb una evident imatgeria de Marc Salicrú) va acabar carregant part del públic. Via twitter, el dramaturg Marc Cartanyà confessava que ho reduïrien 12 minuts. Seria una broma el comentari o no, però es fa evident que si s'entra en el ritme pausat de com es va muntant un quadre, no importa el temps. És com La plaza de Conde de Torrefiel o com l'entrada de sacs de La casa de la fuerza de Liddell. Sempre és massa llarg per a uns; o insuficient per als altres.
La trajectòria d'Íntims, fins ara, ha estat nítida. Van debutar amb un treball de l'Aula de Teatre(El lloc). Gràcies al cartell de L'escorxador, que programava Margarida Troguet, van conèixer direccions contemporànies i van anar construint, amb comptagotes, la seva producció ideal. Així apareix, pel 2015, Ivan Morales i el suport al moviment de loscorderos (Wasted) de Kate Tempest. Si el primer títol havia passat quasi desapercebut, aquest treball els va posar al centre de l'arena teatral i van aconseguir fer estada a Bacelona. Posteriorment, va arribar Pool (No water) de Mark Ravenhill, dirigida pel col·lectiu que es convertiria en VVAA.
Íntms Produccions demostra, que s'han fet madurs, que s'han fet grans, com moltes altres companyies d'aquesta edició de Fira Tàrrega com ara Hermanas Picohueso (P-acte idiota), Glòria Ribera (Parné), Maduixa teatre (Migrare), Kamchatka (Alter). Amb el nou muntatge (potser menys empàtic que els anteriors) eixamplen camins. Ara poden tornar a la dramatúrgia contemporània anglosaxona, o no. Aquest silenci els fa més lliures. Són valents i tenen molta intuïció per anar desbrossant el futur.
