Temporada Alta ha acollit l'aliança efímera d'una producció entre el director i dramaturg argentí Sergio Boris i la companyia de teatre i productora catalana El Eje. Després d'escoltar-los compartir el viatge fins a l'estrena en el col·loqui postfunció, descobrim que l'espectacle s'ha format a partir d'improvisacions en un procés de creació que ha pogut ser llarg. Desenvolupant amb profunditat uns personatges i els vincles que els relacionen amb els altres han donat forma a Euforia y desazón, que desafia aquesta necessitat tant del teatre d'aquí que ens té acostumades a una trama d'inici, nus i desenllaç. De fet, Euforia y desazón és un exercici d'observació per l'espiell de la porta d'una casa desastrosa un dia qualsevol, on una filera d'elements desestructurats miren de viure un dia més de la seva miserable vida.
El primer que crida l'atenció de la proposta és l'espai escènic de Gabriela Aurora Fernández. La Planeta de Girona queda absolutament camaleonitzada en un pis rònec que acumula reparacions i ordenacions pendents després d'anys de decadència. L'escenografia, plena de detalls, mostra un declivi d'alguna cosa que a ulls dels personatges va brillar en algun moment. L'escola d'adults al menjador, on tots els alumnes menys un de sol han marxat, el taller de pneumàtics il·legal sense local instal·lat a casa, un lavabo i dutxa que pràcticament no funcionen, i deixalles que es reprodueixen a força de contagiar a importàncies oblidades. El lloc i l'estètica del vestuari i la caracterització serveixen com a amplificadors per aquests personatges, i faciliten als intèrprets el majúscul repte de sostenir una voluntat del director que incomodarà el públic que no es vulgui deixar portar.
La qüestió és que a Euforia y desazón no hi ha tema, ni trama, ni argument, ni els personatges es mouen a partir d'objectius. En escena tothom viu una deriva de vincles amb els altres, i d'aquesta manera omplen el seu dia a dia de nimietats inconnexes que en acomular-se, fan que passi alguna cosa. És deseperant el bucle dels personatges, que de les seves formigues en fan elefants desconcertants. Destaca, però, la capacitat de la proposta de generar ritme i musicalitat en el caos. El patetisme tan ben aconseguit genera una pena i una incomoditat que conviden a l'humor. L'exercici frustrat de qualsevol espectador o espectadora de copsar què ha passat es rendeix davant d'una melodiosa contradicció constant suspesa en el temps, fins al punt que esdevé agradable haver-se convertit en el testimoni involuntari d'un dia més de merda d'algú.
La bogeria acaba portant a la història, potser nascuda de la necessitat de deixar de provar-nos a veure si hem entès què passa i on va el desconcertant món. Euforia y desazón és una lliçó de teatre diferent, d'un codi cíclic encotillat en una lògica d'obra de teatre lineal que cal acceptar per entendre el valor de la proposta. I amb tot, la ment ens traeix i ens porta a busar-hi lectures. Un context on ningú escolta perquè ningú creu que pugui dir alguna cosa que valgui la pena ser escoltada. I enmig de l'embarrancament, qualsevol temptativa de canvi, no només serà una efemèride, sinó que portarà a l'etern remordiment. En un aïllament així, només la droga porta a l'èxtasi?
