És curiós –i simptomàtic- que vivint els moments que estem vivint, no només a Catalunya, però sí especialment al nostre país, no hi hagi més dramatúrgies netament polítiques, que analitzin o parteixin de la realitat política que vivim com a col·lectiu. Deu ser senyal de que estem molt tancats en nosaltres mateixos, que aquesta és una societat individualista que es preocupa massa poc pel bé comú, que passa a ser secundari i, per tant, tot allò que té a veure amb la comunitat es degrada i queda a mercè dels voltors. Perquè de dramatúrgies sobre el jo n’hi ha a cabassats. Moltes, sense cap interès.
Europa bull és una magnífica comèdia política. La proposta, escrita i dirigida per Jordi Oriol, va ser guanyadora de l’edició de l’any passat del Premi Quim Masó a projectes teatrals. El títol en sí mateix ja és una picada d’ull, com d’altra banda és habitual en els muntatges d’aquest singular i original creador, un dels pocs d’aquest país capaç de generar llenguatge escènic propi. Oriol reforça en aquesta peça els trets que caracteritzen les seves obres: joc escènic, transversalitat de disciplines, musicalitat del llenguatge i un constant refugi en la polisèmia. Europa bull no només fa referència a l’efervescència que està vivint actualment la Unió Europea, sinó també al seu mite fundacional, el d’un déu totpoderós, Zeus, que s’encaterina d’una jove fenícia, Europa, a la qual, prenent la forma d’un enorme brau blanc, rapta i viola. Autoritarisme, violència...
Però el terme bull també fa referència a una anècdota surrealista però absolutament real, que va protagonitzar una vaca anomenada Penka no fa pas gaire, l’estiu del 2018. Aleshores un diari com El País va titular: Penka, la vaca sense papers que va estar a punt de morir per escapar-se de la UE. Resulta que Penka no era una brexiter, sinó una vaca búlgara que va travessar la frontera de la UE i es va anar a passejar per prats de Sèrbia. Aquest fet li va valer la sentencia de mort per haver ingressat sense papers veterinaris a la UE. L’assumpte va arribar a la comissió europea i el seu portaveu, l’inefable Margaritis Schinas –sí, un dels frontons habituals de la corda popular-, va haver de respondre a preguntes dels periodistes sobre aquest afer. La campanya per salvar Penka va tenir abast global i s’hi van involucrar figures com ara Paul McCartney. Per postres –i per a l’alegria del periodisme èpic de fireta-, la Penka estava embarassada. Tot molt surrealista i molt ridícul, però ben cert. Fins i tot els favorables al Brexit hi van trobar un filó. Una mostra de com s’aixequen cortines de fum per amagar allò veritablement important, com ara l’acord milionari amb Turquia per tal que aquest país faci de gos guardià de les fronteres europees a l’est, davant l’arribada d’immigrants i refugiats que fugen de la guerra. La història de la Penka apareix per episodis i avança paral·lelament a l'obra.
La peça dirigida per Oriol és un acudit constant que denuncia el nivell d’absurd en el qual arriba a estar immersa la Unió Europea, comandada per una comissió inoperant i integrada -parasitada- per representants de països que miren únicament pel seu benefici. Oriol ens presenta una hipèrbole -també el Polònia ens ho assemblava i ara els seus guionistes tenen dificultats per superar la realitat- amb trets de surrealisme que, partint del mite fundacional d’Europa, també recorre en clau d’humor als mites fundacionals d’algunes de les nacions que conformen la Unió, com ara França o Itàlia, per denunciar la degradació de les institucions europees, a mans de la corrupció i la ineptitud política. La gran preocupació d’aquesta peculiar comissió de cultura, que es perd en debats estèrils, és trobar un fet que sigui digne de ser commemorat amb grans fastos. Al final trien commemorar el 18è aniversari del que va ser una estafa a gran escala com l’entrada en funcionament de la moneda única, l’euro. Mentre, passen per escena Robespierre, Napoleó, Joana d’Arc o Brutus i Cassi, amb intervencions deliciosament divertides, carregades de sàtira. A fora, se sent el poble, revoltat.
Hi ha moments que Europa Bull fa pensar en Les étourdis, de Jerome Deschamps i Macha Makeieff, i presenta personatges que simplement fan la seva feina, sense qüestionar-se res més, ni que sigui una feina tan absurda com canviar banderes de lloc. Hi ha moments que fa pensar en les obres corals de Marthaler, com Platz Mangel, però sense la seva parsimònia i ordre, amb força més ritme. Oriol hi va posant capes i més capes, com és habitual, i al final aconsegueix l’efecte desitjat d’olla a pressió. Sembla que el teatre bulli i que tot hagi de petar i, finalment, ho fa, donant pas a l’apoteosi final. Tot sovint, els espectacles d’Oriol funcionen per acumulació, conceptual i física. Només cal veure com queda l’escenari després d’espectacles com Europa Bull, però també quan acabaven El conte de la lletera, Home-natja o Safari Pitarra, per dir-ne alguns. Un altre dels signes d’identitat de les peces d’Oriol és la polivalència dels seus intèrprets, en aquest cas Joan Carreras, Sasha Agranov, Anna Hierro, Olga Onrubia, Carles Pedragosa i Karl Stets, que excel·leixen en una mena de vertiginós exercici de fregolisme, fent multitud de papers cadascun, dient text -en diversos idiomes-, cantant o ballant i mostrant una meravellosa bis còmica. L’actuació de Carles Pedragosa, especialment, és portentosa. Europa Bull és un espectacle perfectament homologable al millor teatre europeu d'avantguarda.
Ah, al final, la Penka va aconseguir evitar la pena de mort i va tornar a Bulgària, a la vila de Kopilovtsi, a parir i a salvar la indústria del iogurt.
