Comèdia de la bona. Comèdia a la francesa, com la truita. I no és una manera de dir perquè en aquesta obra tot es capgira com una truita ben recargolada en el moment menys pensat. Quan els espectadors pensen de quina manera se'n pot sortir el trio protagonista o quina serà la vàlvula d'escapament del conflicte —que és quan la trama sembla que podria decaure— immediatament hi ha una guspira que encén novament el foc i el remolí de l'embolic torna a començar.
Només es pot dir això: una empresa contracta una nova cap de recursos humans amb una missió immediata a complir des del primer minut: ha de fer fora un de dos candidats —o candidates— proposats per la directora. I ho ha decidir amb criteri profesional després de tenir una entrevista amb els dos. I fins aquí tot el que és possible desvelar, per respecte als futurs espectadors. La resta és una sorpresa constant que es manté durant noranta minuts i que aguanten amb fermesa, bon ofici escènic, humor i gràcia els tres intèrprets.
D'entrada cal admetre que, només per uns segons, a un li fa l'efecte que potser l'autor, narrador i dramaturg, Agustí Franch (Manresa, Bages, 1976) oferirà una versió acolorida i remasteritzada d'«El mètode Grönholm». La presència en el repartiment de Roser Batalla (una de les Grönholms de l'època) hi influeix. Però no. De seguida un s'adona que no serà el mateix. Que allà tot anava de fora cap a dins i que aquí tot va de dins cap a fora.
A una comèdia, quan està ben escrita i ben travada, només li cal un repartiment que rebli el clau. L'actor Mingo Ràfols hi fa un dels seus paperots més suggerents (cap del departament de comptabilitat), a vegades més suggerent per l'expressivitat que no pas pel que diu. Impossible no prendre's les seves intervencions sense un somriure permanent. L'actriu Roser Batalla hi està més “batalladora” que mai, en el paper de la dolentota de la pel·lícula (empleada del mateix departament de comptabilitat) amb tots els matisos i les pujades i baixades que la dolenteria exigeix. I l'actriu Irina Robles (la nova cap de recursos humans), vinculada artísticament al món del teatre del Principat d'Andorra, vinculada també al clown amb Pallasos sense Fronteres, fa un paper d'espàrring entre els dos presumptes candidats a ser acomiadats ipso facto per ella mateixa que aparenta ser en el fons l'ànima més caritativa dels tres. El seu personatge és el que es mou més entre l'oportunitat de la nova feina —després d'un llarg període sabàtic familiar per estar amb les criatures— i la incertesa d'estar a l'alçada del seu nou càrrec.
«Exit» és una comèdia que hauria de ser d'“èxit” de debò. Un text molt ajustat, un guió sense temps morts, una interpretació excel·lent i una direcció que ha controlat el tempo amb mà de cronòmetre. Comèdia sense portes, però amb moltes “portes” i “finestres” simbòliques que s'obren i es tanquen per anar descobrint, com en un casa de nines de joguina, que no només a dins hi ha molta roba bruta sinó que, des de fora, hi ha una feinada a deixar-la ben neta. I és que, com s'acostuma a dir i aconsellar, la roba bruta més val rentar-la a casa. (...)
