L’espectacle d’Els Marquesets denuncia en clau de thriller els privilegis de casta i la fal·làcia de l’ascens social
Més enllà del cinema de terror nu i cru ‒mai millor dit‒, la indústria cultural ofereix una gran varietat d’obres, en disciplines i formats diversos, que aborden la qüestió del canibalisme. Algunes ‒la minoria, en realitat‒ estan basades en fets reals, com la cèlebre peripècia dels supervivents d’un equip xilè de rugbi estavellat als Andes ‒punt de partida de les pel·lícules Viuen (1993) de Frank Marshall i La societat de la neu (2023) de Juan Antonio Bayona‒, un cas de pura supervivència en una situació d’inanició extrema; o, en el pol diametralment oposat, un serial killer que esquartera minuciosament les víctimes per devorar-les ‒Angélica Liddell va recrear el plaer caníbal a Qué haré yo con esta espada, dins la seva Trilogía del infinito (La Uña Rota, 2016)‒.
En l’àmbit literari, és més que remarcable l’article Una proposta modesta per evitar que els fills de la gent pobra a Irlanda siguin una càrrega per als seus pares i el país, i aconseguir que esdevinguin un benefici per al públic en general, escrit l’any 1729 per Jonathan Swift, que promovia en clau satírica un mètode “just, barat i fàcil” de fer que els fills dels pobres contribuïssin a alimentar amb la seva carn molts milers de persones. L’escrit, traduït per David Gálvez, apareix publicat juntament amb el fals opuscle d’Albert Pijuan Per què no repensem el canibalisme? (Medusa, 2023), que, concebut com un intent d’“escorxar la nostra mirada”, porta la qüestió al present, des de la perspectiva de l’ecoansietat i a partir de la premissa ‒hàbilment defensada amb arguments-trampa i parafernàlia tècnica‒ que menjar carn humana pot salvar la nostra espècie.
Però anem ja a l’obra que ens ocupa. Exquisit, espectacle de què es pot gaudir al Teatre Tantarantana fins al 5 de maig, és un text teatral escrit a quatre mans per Rubèn Montañá i Toni Sans ‒membres fundadors d’EGOS Teatre‒; el segon, a més, dirigeix la proposta escènica. Sota el nom artístic d’Els Marquesets, els creadors i intèrprets defensen en escena, juntament amb les actrius Montse Amat i Marta Rosell, aquest thriller ple a vessar de crítica social i humor negre sobre la possibilitat de vendre’s la carn a rodanxes a canvi d’una quantitat indecent de diners. L’escenografia de Cesc Colomina fa aparèixer davant els nostres ulls una cuina professional amb pica, tub extractor, ganxos de carnisseria ‒per penjar-hi les jaquetes!‒, una taula central on acaben convergint totes les accions i una cortina termoplàstica que marca la frontera amb un espai en segon terme, la sala del restaurant, en què una misteriosa comensal s’entrega a una experiència gastronòmica d’alta volada.
“El comerç amb carn humana es planteja com un luxe clandestí, reservat a un grupuscle d’hedonistes macabres”
Dos germanastres que han viscut realitats molt diferents representen, polaritzada, la desigualtat de classe, amb tot l’odi que porta associat; el seu ressentiment mutu no admet conciliació. Mentre el Marc ‒Toni Sans‒ exhibeix un sarcasme i un autoodi de perdedor, el Víctor ‒Rubèn Montañá‒ busca sublimar a través de la cuina tota aquella carn morta amb què es va lucrar l’empresa del seu pare. Tant el “plebeu” sense dignitat ‒i amb vocació d’animal de granja‒ com el xef d’elit sense escrúpols ‒que busca reconeixement a qualsevol preu‒ fan gala d’una xocant mesquinesa. Els fa d’eficaç contrapunt la Judith ‒Marta Rosell‒, un personatge lluminós i amb ganes de viure que valora el que té i no es deixa guanyar pel victimisme.
Montse Amat interpreta una dona ostentosament elitista que es desfà en epítets sumptuosos i parla d’alimentar l’esperit a través de la gastronomia entesa com un art total que implica els cinc sentits. Sembla una crítica especialitzada, però no ho és: treballa com a intermediària, en aquest cas entre el cuiner i un grup de poderosos a l’ombra ‒sibarites que ella defineix com els “hereus ideològics d’Apici”‒, i ha acudit al restaurant del Víctor per proposar-li un negoci esgarrifós. Es tracta d’una transacció relativa a la venda de carn humana que, lluny d’orientar-se a una finalitat superior com la que sostenia l’orador demagògic de Pijuan ‒la salvació de l’espècie en un context d’emergència planetària‒, està destinada al gaudi sinistre d’uns pocs privilegiats. I si aquell assaig culminava amb una exhortació a la gosadia i al canibalisme, aquí l’equació es resol amb una excavació en profunditat de l’esvoranc social. Va així la cosa: mentre els uns paladegen les seves preses amb fruïció, els altres són devorats.
“L’espectacle ens reserva girs impensats i moments de tensió extrema; en determinades situacions, patim per quina serà la resolució escènica d’una trama que, despreocupada per la versemblança, funciona molt bé com a paràbola de la desigualtat i la bretxa social”
L’espectacle ens reserva girs impensats i moments de tensió extrema; en determinades situacions, patim per quina serà la resolució escènica d’una trama que, despreocupada per la versemblança, funciona molt bé com a paràbola de la desigualtat i la bretxa social. El ritme és àgil i la peripècia atrapa, defensada com està per quatre sòlides interpretacions. A Exquisit el comerç amb carn humana no es fa servir com a metàfora per abordar en clau de denúncia qüestions com el tràfic de persones i la gestació subrogada ‒cosa que sí feia, per exemple, la madrilenya Mar Gómez Glez a la micropeça “Pechuga a la Villeroy”, dins l’obra Tetas (Fundación SGAE, 2019)‒, sinó que se’ns planteja com un luxe cruent i clandestí, reservat a un grupuscle d’hedonistes macabres en una societat deshumanitzada. Sembla que aquesta elit de potentats no en té prou de sustentar el seu poder sobre la misèria dels altres, sinó que es deleix per lliurar-se a una litúrgia bàrbara i ‒literalment‒ cruspir-se’ls.
Crítica publicada a El Nacional.cat el 26 d'abril de 2024
