Extraños mares arden

Nous formats

informació obra


Dramatúrgia:
Laida Azkona Goñi (col·laboració)
Direcció:
Laida Azkona Goñi (col·laboració), Rodrigo Garcia
Coreografia:
Laida Azkona Goñi
Composició musical:
Juan Cristóbal Saavedra
Escenografia:
MiPrimerDrop, Rodrigo Garcia
Vídeo:
MiPrimerDrop
Il·luminació:
Ana Rovira
Vestuari:
Mikel Colás, Manuel Vernal (màscares)
Estrena:
Festival TNT 2016, Festival TNT 2016
Sinopsi:
Extraños Mares Arden és un projecte escènic audiovisual viu, proper a un poema documental, que utilitza la videocreació per indagar en la relació entre el desert d’Atacama, el més antic i àrid del món, i els cossos que l’habiten. Un desert tan immens com les barbàries que hi han succeït. L’espectacle parla dels habitants que van sobreviure a les contínues atrocitats perpetrades en aquesta àrea geogràfica i que, lluny de fugir, van decidir quedar-se i fer del desert el seu últim refugi possible.

Txalo Toloza explora la història de la primera meitat del segle XX i les relacions entre la mineria del coure i el salnitre a l’Amèrica Llatina, la indústria armamentística de les dues grans guerres mundials, l’especulació econòmica i el naixement de les primeres grans col·leccions d’art contemporani. El punt de partida és la història de la família Guggenheim, molt famosa per la seva relació amb l’art contemporani però molt més desconeguda com a propietària d’una de les companyies mineres més grans del món.


Crítica: Extraños mares arden

30/09/2016

Instal·lació i discurs sobre el capitalisme i des de la intimitat

per Jordi Bordes

Txalo Toloza fa relativament pocs anys que ha decidit tenir la veu cantant en un espectacle. Durant dècades, va col·laborar amb molts performers, actors i ballarins sovint vinculats a la Companyia General Elèctrica de Roger Bernat, Marta Galán o Sonia Gómez. Els espectacles que li van servir pel seu bateig com a dramatug van escudar-se amb la capacitat de l’audiovisual que es creuava amb idees boges, imitacions còmiques dels seus artistes cómplices de referencia...

A Extraños mares arden fa un pas més cap al descongut. És un espectacle instal·lació (enfocant en el desert d’Atacama i la política de Xile) que furga en l’ànima i el record familiar i el relaciona amb la crueltat del capitalisme, les trampes que els monopolis posen als Estats i com aquests  hi cauen i paguen, per evitar que el mal sigui major. Les seves arrels es rebel·len quan contemplen que el clan considerat filantròpic (Guggenheim) va treure tot el rèdit i més amb les especulacions més barroeres. I no només això. També continuen aplicant la mateixa política de terra cremada dins del món, aparentment generós, de l’art. No qüestiona l'art informal i abstracta de Kandindky, Malevitx o Picasso però argumenta, lúdicament, com es construeix un artista mediàtic.

Les teles que van tapant els elements anteriors han permes que Txalo arraconi les càmeres, quasi absolutament. Txalo decideix explicar la història, en estil directe, des dels mites dels monstre de la cova d’Atacama a l’actualitat, quan es troba retratant al rei Juan Carlos I a la inauguració del Guggenheim de Bilbao o plorant en un establiment del Sephora pl. Catalunya. Sembla que la instal·lació acurada de les teles hagi de deparar alun gir, alguna sorpresa amb l’aparició del personatge mitològic. Però, en realitat, tot és molt més simple, sincer. La història, que es trena, té molts paral·lelismes amb el Lehman trilogy. La instal·lació de màquines taronges fluorescents sobre unes teles blanques (que es tenyeixen amb els focus, paulatinament), apropen a l’univers dels Latung La la. L'espai sonor també va completant l'univers que s'està narrant de forma coherent. Potser a aquesta peça de cocció lenta,. li cal alguna sorpresa, que, sense trencar amb el discurs, aporti color i ritme (que complementi les classes pràctiques sobre el capitalisme ferotge).