F.O.M.O de mi funeral és un apropament a la mort en primera i tercera persona. Amb la intenció d’investigar el cinisme, la tradició i la convenció us convidem a presenciar la cerimònia del nostre funeral. Instrumentalitzades pel sistema cristià i capitalista ens preguntem quin sentit té el concepte de la mort. Fugirem de la transcendentalitat perquè pugueu gaudir de la performance assajada de la nostra de(funció).
Les de Ninyas de papa practiquen un teatre que planeja per temes universals (per començar, han abordat la mort) amb la frescor i menfotisme de les The followers (Welcome's to Siri's party i Cry babies). En la seva exposició al públic hi ha un punt de prevalença de l'ego que combat amb l'esperit de creació col·lectiva i escenes consensuades. De fons, s'intueix una ironia molt interna (quin professor els hi devia insistir amb el relat que "El missatge és l'important", amb una veu aflautada?). Elles es miren al mirall i fan una mena de revisió sobre el què veuen i el que caldria perquè la societat les tingués en compte. Com qui descobreix un gra de pus; el peta, esquitxa el mirall, passa la ma per netejar-ho i hi deixa un rastre. Aquest és el procés. La forma és també el missatge.
Com a Las Huecas (Aquellas que no deben morir) alternen la conversa a públic amb accions performàtiques insòlites. En aquest cas, quasi sempre hi ha la ironia final que endolceix la coça als prejudicis de la societat. Hi ha un punt de cinisme i moltes ganes d'agradar, com a personatges i també com a actrius. I això traspassa. En el seu deliri, salten del castellà al castellà i a l'anglès (prou bàsic per no haver de sobretitular-ho) el que denota un aire col·loquial d'una Barcelona sense prejudicis.
Les morts (i les vides) tenen un valor molt diferent depenent del cercle íntim on es produeixi. I, sí, la padrina del muntatge entendreix amb la demanda de com vol ser vestida i guarnida amb una joia que ni recorda d'on ve. Commovedora imatge enmig de divertits focs artificials plantejats en un aparent desordre brut, però calculat. La importància de la mort a la societat respon a l'escala de l'enteniment de Llull, una imatge que també hi aboca el muntatge instal·latiu El castor que plorava.
Voler ser la protagonista de la pròpia vida és cada cop més complicat, venen a dir, perquè els referents d'èxit són cada cop més inaccessibles. No per pujar dalt d'una escala es garanteix la satisfacció social. Tot és un miratge que dura un instant. La veritat és que la mirada de les actrius és franca, amb l'humor com a únic filtre per protegir-se i algunes veritats que esclaten inesperadament. Es miren al mirall i es rebenten un altre gra de pus. El resultat és una explosió d'imatges, de situacions, d'idees, cançons, musiquetes i paraules. Una mena de mandala feta amb la paciència del temps i, en certa manera com a fórmula per a escapar-se de l'ensopiment.
La seva energia de voler impactar és empoderadora. El seu teatre és de trinxera. Saben moure el centre de gravetat a la frase zen, com aquella cançó infantil d'Al cotxe del meu avi en què se substitueixen les paraules cantades pels gestos) o aquell vídeo viral de com es pot dir la màxima To be or not o be, that's the question. Poca broma. (I molt humor negre, per compensar). El repte és mantenir-se al centre de la plaça.