Fair Play

“Atletes, baixin de l’escenari” diu un disc de Manel. Però no, aquí no es tracta de baixar sinó d’estar-s’hi al màxim possible per tal d’assaborir la bona estona que ens faran passar el conegut mim Patrice Thibaud –a qui ja vam aplaudir en dues edicions anteriors del Temporada Alta– i el seu company de fatigues Philippe Leygnac; un tàndem sensacional que, amb calça curta o amb xandall, viurà peculiars situacions esportives per mostrar, precisament, l’actitud menys positiva d’alguns dels seus representants: l’egocentrisme, les enveges, rivalitats personals...  Fair-Play encadena un seguit d’esquetxos concebuts des d’una òptica humorística –de vegades tendre, d’altres picardiosa i algun cop lleugerament escatològica– generadora d’un somriure permanent que també pot desfermar-se en riallades incontenibles: el de l’entrenador de futbol o el dels “abdominals” en són un bon exemple; ara bé, el que s’emporta la palma és, sens dubte, el de la gimnasta rítmica. Recordar aquell sublim “sssup!” que acompanyava les seves evolucions amb la cinta esdevé francament terapèutic. Imaginatiu, mal·leable, expressiu i amb una tècnica interpretativa acuradíssima, Thibaud dibuixa els seus personatges amb quatre ratlles magistrals, i el retrat –poètic, irònic o una mica cruel, però sempre original– li surt rodó. Al seu costat, i no només com el complement ideal que monsieur Thibaud necessita, el petit gran Leygnac; un músic excel·lent i polièdric que tant se les heu amb el piano com amb la trompeta o el hang per configurar i definir ambients –jazz i boxa– o potenciar l’aspecte còmic de diverses situacions. Pràcticament sense escenografia, a banda del piano, els elements essencials que convertiran l’escenari en una pista d’atletisme o de tennis, en les dutxes d’un estadi o, si convé, en un hipòdrom, seran el vestuari, una banqueta i un camaleònic megàfon que tan aviat serà la torxa olímpica com una utilíssima llanterna.