Fang

informació obra


Direcció:
Quim Girón
Companyia:
Animal Religion
Sinopsi:

L’artista treballa el fang a partir del contacte de la pell, formant textures i deformant cossos a través de l’acrobàcia. Un cos alineat i bloquejat és capaç d’equilibrar-se sobre d’una sola mà, un pilar de fang alineat i compactat és capaç d’aguantar un monument. 

La terra és com un mitjà de transport on neixen i desapareixen coses i FANG ens porta a una transformació constant, des de l’espai buit fins a un món amb criatures entranyes on l’home i el fang són una sola cosa. 

Finalista a composició musical (Joan Cot) al Premi de la Crítica 2017

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Fang

02/06/2017

Fang, suor i verticals

per Clàudia Brufau

Mooolts quilos de fang i Quim Girón han estat el colofó final del cicle Noves Escenes a La Pedrera, que va arrencar a principis de maig amb Landscape d’Ernesto Collado, i per al qual també hi ha passat Verónica Ramírez amb Hasta agotar existencias i Oriol Morales amb Granotes. Girón (Animal Religion) que és –tal i com es defineix ell mateix– un buscador de l’equilibri, del clown, el so i el moviment animal, acaba d’estrenar Fang, un solo en el que es bat en duel amb un bloc de fang.

El que comença com un joc escultòrico-acrobàtic amb el fang es converteix en una metamorfosi llunàtica. Una quadrat de linoleum blanc delimita l’acció, al bell mig esperant l’artista i ben pacient i compacte un bloc de fang ben eixerit –de 100 quilos? Girón entra en escena amb un somriure gairebé infantil, com si fos un nen davant d’un centenar de pastilles de plastalina. I aquí no li agrada fer boletes amb fang? Esgarrapar-lo, i esquitxar al públic? El solo comença com un joc innocent, que manté la mirada atenta, però a poc a poc es transforma en tota una gesta i el nen eixelebrat, en un home capficat per fabricar-se una fita.  La música que l’acompanya accentua la punya i finalment s’enfila a dalt de tot com si fos el rei d’una illa deserta sobre el seu castell i deixa anar un “HOP!” –no fos cas que ens oblidéssim que estem fent circ.

Suadíssim descendeix de la seva torre i armat amb un fil de plàstic comença a escapçar a filets la columna de fang com si fos un paleta desquiciat. Però, ens relaxa súmament, quedem absorts amb la textura llisa, i l’olor del fang barrejada amb les feromones de la suor ens puja al cap –bé almenys, als de primera fila. De nen, a rei-paleta, i de rei-paleta a llunàtic. Assegut al seu tro –la base de la torre– Girón es col·loca els encenalls sobre les cames i el torç. I de cop i volta se n’estampa a la cara, i amb dos forats ja tenim una màscara que evoca criatures estranyes que ell moldeja sense parar. Com si s’hagués enfrescat en un ritual ancestral, estavella fang i més fang a la màscara transformada en casc. “Resuat” i enfangat disparat el casc enorme contra el terra i “HOP!” La peça demana més hores de cocció –cal tenir en compte que parlem d’una estrena– , perquè es queda en certa manera a cavall de la idea i la primera fornada. Ara bé, Fang desperta les ganes per endinsar les mans al terra, tocar-lo i moldejar-lo, barallar-s’hi i fer-hi les paus.