Mooolts quilos de fang i Quim Girón han
estat el colofó final del cicle Noves Escenes a La Pedrera, que va arrencar a
principis de maig amb Landscape
d’Ernesto Collado, i per al qual també hi ha passat Verónica Ramírez amb Hasta agotar existencias i Oriol Morales
amb Granotes. Girón (Animal Religion)
que és –tal i com es defineix ell mateix– un buscador de l’equilibri, del
clown, el so i el moviment animal, acaba d’estrenar Fang, un solo en el que es bat en duel amb un bloc de fang.
El que comença com un joc
escultòrico-acrobàtic amb el fang es converteix en una metamorfosi llunàtica.
Una quadrat de linoleum blanc delimita l’acció, al bell mig esperant l’artista
i ben pacient i compacte un bloc de fang ben eixerit –de 100 quilos? Girón
entra en escena amb un somriure gairebé infantil, com si fos un nen davant d’un
centenar de pastilles de plastalina. I aquí no li agrada fer boletes amb fang?
Esgarrapar-lo, i esquitxar al públic? El solo comença com un joc innocent, que
manté la mirada atenta, però a poc a poc es transforma en tota una gesta i el
nen eixelebrat, en un home capficat per fabricar-se una fita. La música que l’acompanya accentua la
punya i finalment s’enfila a dalt de tot com si fos el rei d’una illa deserta
sobre el seu castell i deixa anar un “HOP!” –no fos cas que ens oblidéssim que
estem fent circ.
Suadíssim descendeix de la seva torre i
armat amb un fil de plàstic comença a escapçar a filets la columna de fang com
si fos un paleta desquiciat. Però, ens relaxa súmament, quedem absorts amb la
textura llisa, i l’olor del fang barrejada amb les feromones de la suor ens
puja al cap –bé almenys, als de primera fila. De nen, a rei-paleta, i de
rei-paleta a llunàtic. Assegut al seu tro –la base de la torre– Girón es
col·loca els encenalls sobre les cames i el torç. I de cop i volta se n’estampa
a la cara, i amb dos forats ja tenim una màscara que evoca criatures estranyes que
ell moldeja sense parar. Com si s’hagués enfrescat en un ritual ancestral,
estavella fang i més fang a la màscara transformada en casc. “Resuat” i
enfangat disparat el casc enorme contra el terra i “HOP!” La peça demana més
hores de cocció –cal tenir en compte que parlem d’una estrena– , perquè es
queda en certa manera a cavall de la idea i la primera fornada. Ara bé, Fang desperta les ganes per endinsar les
mans al terra, tocar-lo i moldejar-lo, barallar-s’hi i fer-hi les paus.
