Firmamento

informació obra



Companyia:
La Veronal
Coreografia:
Marcos Morau
Direcció:
Marcos Morau
Sinopsi:

Expulsades de la infantesa, les persones que travessen l'adolescència enyoren el temps dels jocs i, alhora, s'il·lusionen amb el ventall de possibilitats que se'ls obre davant els ulls. Viuen un moment de canvi durant el qual es definirà la manera com veuen el món i s'establirà la importància que tindrà per a ells el món material o l'emocional. La Veronal i Marcos Morau conviden el públic a fer servir la intuïció, a activar la memòria i els sentits per endinsar-se en el laberint que suposen els espectacles de la companyia. Què estem veient? On és la sortida d'aquest laberint? Utilitzant un llenguatge que desafia la lògica i ens submergeix en el desconcert, el misteri i la reflexió, Firmamento vol generar un espai màgic que contingui possibilitats infinites i recordi als nois i noies que hi ha moltes realitats possibles, més enllà de la que vivim.

Amb aquest muntatge, La Veronal s'adreça per primera vegada a públics adolescents i acosta a les noves audiències un talent i un llenguatge coreogràfic propis que han suscitat aplaudiments en els principals escenaris del món. Al Festival de Barcelona, la companyia va obrir la boca de l'infern al Teatre Grec l'any 2015 amb Vorònia, va tornar l'any 2018 amb Pasionaria i es va passejar entre la Calanda i el París de Buñuel a Sonoma (Grec 2020). Per aquell espectacle, i pel següent, Opening Night (Grec 2022), la companyia es va endur un premi Ciutat de Barcelona. La lidera Marcos Morau, un coreògraf nascut el 1982 a Ontinyent (Comunitat Valenciana) que es va formar en dansa a Barcelona, València i Nova York, però que també ha cursat un màster en teoria de la dramatúrgia i té amplis coneixements de fotografia. L’any 2005 va fundar La Veronal, un col·lectiu en el qual van confluir artistes de camps tan diversos com la dansa, el cinema, la fotografia o la literatura. Morau ha obtingut el Premi Nacional de Dansa 2013 del Ministeri de Cultura, entre molts altres reconeixements nacionals i internacionals.

Una producció de La Veronal en coproducció amb el Grec 2023 Festival de Barcelona, Oriente Occidente Dance Festival, Centro de Cultura Contemporánea Condeduque, Mercat de les Flors, Temporada Alta, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg.

Amb la col·laboració del Graner Centre de Creació i el Teatre L’Artesà.

Amb el suport de l'INAEM – Ministerio de Cultura y Deporte de España i de l'ICEC – Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Crítica: Firmamento

14/07/2023

Confusió entre l'objecte i el seu reflex màgic al mirall

per Jordi Bordes

La Veronal ha volgut afrontar un espectacle per al públic adolescent. Ho ha fet, partint, amb honestedat del seu bagul dels adolescents que van ser. L'acumulació dels anys no anul·la les vides anteriors, si no que les juxtaposa: Una persona adulta, es adolescent i és infant, alhora en el seu present. Marcos Morau amb un enginy escènic digne de les sorpreses escèniques d'Opening night i lluny de la foscor de Vorònia (on la porta de sortida era un ascensor que duia als inferns) ha caigut en un equívoc ingenu: S'ha cregut que el reflex (el seu record) coincideix amb la realitat. Ho podria ser si hagués pres un aire de descobriment, però el poc text projectat el trasllada a una ensenyança de tiet benintencionat però que no se l'escoltaran els joves. No es pot fer un espectacle d'adolescents des de la mirada de l'adult; s'hauria d'escriure des dels joves que van ser. Un jove no pot acceptar la mirada d'un adult; es construeix els seus referents, s'equivoca i corregeix fins a fiar-se del seu nou jo.

El viatge oníric que sovint plantegen les coreografies de La Veronal és, ara,un món nou inquietant per la tensió en la confrontació entre el que un és físicament i el que vol arribar a ser. Té un cert regust a Peeping Tom (À louer, Tryptich). Marcos Morau és honest i aclareix que ha ideat un imaginari de l’adolescent dels 13 als 15 anys que va ser. Entén que avui, si tingués aquesta edat, percebria el món de manera diferent. En aquest sentit, la proposta connecta generacionalment amb els espectadors que van ser adolescents coincidint amb els artistes de la companyia. Sí que és possible que transiti pels universos de descobrir el món i prendre-hi part, però no sembla que el desplegament sonor i visual (de producció europea amb mitjans que fan possible el que imaginen aquelles quan van ser joves) sigui un mirall per als que avui estan de vacances de l’ESO i intuint el batxillerat.

La peça queda dividida en dues parts significatives: Primer, hi ha una voluntat de sentir tot, d’armar-se d’opinions per tenir-ne una pròpia i abandonar els jocs infantils (en prou feines hi ha coreografia); a la segona part, ja s’atreveix a intervenir sent protagonista de la seva pròpia història i la dansa esclata en la caixa blanca fantàstica. Com als contes Tria la teva aventura, decidir una acció etiqueta l’individu i implica descartar els altres possibles jo. La Veronal ho explica des de l’expertesa de qui ho ha viscut, un punt doctrinàriament; no és la millor recepta perquè els joves es facin seu aquesta proposta.