El niu repartiment de Forever young demostra la consistència del muntatge. Ara és Mercè Martínez aquesta infermera que desitja un futur ben breu pels seus avis. La residència pretén ser moderna i acull velles glòries, com ara el compositor de l'himne dels Jocs Olímpics d'hivern Barcelona 2030. Els Tricicle saben conjugar l'actualitat que batega amb més força (com ara la tesi que "els avis potsr som vells però no tontos") i fugen del drama perpetrat a les residències durant la Covid. La mort hi és present amb unes cendres del seu estimadísim Pepe Rubianes que esclata en els majors moments de deliri. Al repartiment, es confirma que l'antagònic, el hippie àcrata (ara interpretat per Rai Borrell) és el que tensa la funció en contraposició amb aquesta infermera que podria recordar la de Pegados, el musical.
La producció suma a actors que canten com Llorenç González que fa parella amb Irene Jodar. No hi cap massa elmatís prquè són personatges caricaturitzats, que paeixen les contradiccions d'acceptacar la vellesa com a recurs per seguir vivint. Si la parella recorda els seus moments de glòria shakesperiana (amb el contrast d'un toc d'alzheimer que deixa el quadre en un epsai vulnerable, del que el riure es glaça), Marc Pujol és més de celebrar el dia que recolliria un poremi a la seva trajectòria.: li agradaiure reviure l'amor però és gelós i poruc. Lucía torres és una altra cor heavy contrariat per un cos apedaçat, més del que pugui semblar (!).Finalment, Marc Garcia es l'avi entranyable incapaç de vocalitzar que toca el piano si us plau per força. La peça roda i afina.
sense és pretensions que fer evident que els vells rockers mai moren, però sí envelleixen. Potser per això, ara prefereixen les sabatilles toves a les botes de pelli les samarretes imperi. El seu imperi, més aviat, queda esgrogueït en els pirulins de cartells d'èpoques glorioses.
(Crítica publicada el 3 d'octubre del 2011 a El Punt Avui)
Bona dosi d'humor i millors veus
El musical Forever young fantasieja sense complexes. Imagina que els artistes maquillats per a aquesta producció s’han fet grans i viuen de les velles anècdotes, per desgràcia d’una assistenta (antipàticament simpàtica Edith Salazar), que només vol que es morin.
Les cançons són immortals i es canten en versió original. Es nota la direcció del Tricicle en les curses a càmera lenta entre els avis que lluiten eternament per una de les noies. Tota la interpretació té ben present que són avis amb articulacions gastades. I quan fan alguna excentricitat, sembla que adoptin una postura impossible, de Looney Tunes. Humor amb bones veus.
Olora Tricicle per les referències a l’excompany d’escena: Pepe Rubianes. Ell es manté inalterable, convertit en cendres. El musical es va estrenar la temporada passada a Madrid. El mèrit és que, a Barcelona, han transformat dos personatges i han convertit el muntatge en bilingüe. Una jugada intel·ligent.
L’enuig de Dulcinea Juárez, amb estirabots antisocials desemboca a personatge divertidament psicòpata. La tova Maria Adamuz amb el seu partenaire Jacobo Dicenta mostren una tendra història d’amor que acaba sense perruca i amb un cert regust a Duquessa de Alba. El popurri de Rubén Yuste és d’una dificultat interpretativa notable i se’n surt trencant frases melòdiques, amb un joc de canvis de veus en què també incorpora temes en català.
Tricicle ha fet gags d’avis punyeters. Però mai no n’ha fet un espectacle. Saben que és un impediment pel ritme. El musical peca per un excés d’exercici de sofà. Tot i això la sessió garanteix un entreteniment divertit amb una escenografia sense escarafalls. Que no és poc.
