Fusells

informació obra



Intèrprets:
Cristina Arenas, Quim Àvila, Jaume Madaula, Jordi Llovet, Georgina Latre
Ajudant de direcció:
Anna Serrano
Escenografia:
Alba Macfarlane
Vestuari:
Alba Macfarlane
Il·luminació:
Natalia Ramos
Producció:
Descartable Teatre
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Tot transcorre en un dia. Teresa Carrar, que en la nostra versió és la més gran de tres germans, no permet, per raons morals i religioses, que els seus germans petits participin en la lluita armada. Però, mentre aquest dia transcorre normalment, els fets immediats, la mort d’un dels seus, fa que Teresa Carrar es submergeixi en l’espiral de violència que la conduirà al front de batalla al costat del seu germà menor i del que ,en aquesta versió, és el seu cosí.

Basat en Els fusells de la senyora Carrar, l'obra planteja que la guerra, la política i fins i tot les idees no admeten la neutralitat ja que implicar-se ja és per se un posicionament. I és que hi ha moments a la història en què no es pot ser neutral.

Crítica: Fusells

05/02/2016

Text militant i valent que li falta intensitat

per Jordi Bordes

Triar pujar a escena Els fusells de la senyora Carrà evidencia una voluntat notòria de reivindicar amb valentia i coherència una opció compromesa políticament davant del feixisme. No hi ha neutralitat possible si el contrincant amenaça i executa sense compassió. Daniel J. Meyer ha volgut fer una adaptació a mida dels seus actors. Per això, Teresa no és la mare, si no la germana gran que es cuida dels seus dos germans menors (Joan i Josep). La visita no és del cunyat, si no del cosí. Un matís que va molt bé i que no fa grinyolar en res la relació dels personatges. Però hi ha altres problemes que fan patir aquesta posada en escena. Si es vol respectar els noms en castellà, com el de Pedro, queda estrany que es catalanitzi el de Teresa i el de Joan i Josep. Si es vol remarcar una discussió a vida o mort, hi ha d'haver un canvi de temperatura en el diàleg entre el cosí gran que torna del front i la germana, que vol ser neutral.  Hi ha la sensació que diuen el text però que no li aboquen suficient veritat, cosa que el conflicte patini massa per sobre. També despista una il·luminació que escampa massa la mirada de l'espectador (en un format molt proper però que no s'aprofita prou) amb un audiovisual ambigu que, per moments, expresa imatges inequívoques, i altres una pàtina de colors enigmàtics. 

És un encert voler ampliar aquest compromís en els diferents moments històrics del segle XX. I, per tant, donar testimonis de gent valenta que va provocar una revolució social (aconseguís o no, el propòsit del seu pensament honest). Les pedres que s'escampen per l'escena al final evoquen a aquests personatges, tot i que faltaria relacionar-los amb les targetes que s'han entregat només entrar a la platea. L'espai sonor barreja fragments de propaganda franquista amb altres d'actuals ("Yes, we can" se sent d'un Obama abans de guanyar la presidència dels Estats Units). Però és un aiguabarreig que li falta enfocar, ensenyar que el mirall d'aquells personatges perdedors a la platja, amb el dol del pare, són també els fills d'aquest segle XXI que es queden sense casa, desnonats, o que se sumen a la cadena de refugiats sirians per mitja Europa. 

Hi ha bones idees i molt bona intrenció però falta un cop de canell que acabi tancant i arrodonint el muntatge. Probablement, les interpretacions aniran guanyant pes a mesura que avanci la temporada a l'Almeria.

Trivial