Gala Alapista

El director artístic del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà Memorial Charlie Rivel, Jordi Juanet (conegut pel seu nom artístic, Boni), ha cosit un grapart de bons números de clown pr a la gala Alapista. Hi ha tot tipus d'humor i alterna amb una actuació musical molt dinàmica i una presentació desenfadadíssima a càrrec de Jimena Cavalletti (Mecha). L'encert és que,amb una sola gala, es poden degustar diferents confitures. Cap arriba a cansar perquè són petits tastets, números molt treballats que, si agraden donen l'opció a poder veure'l desenvolupat en altres espectacles (artistes com Joe i Tim presentaven un espectacle posterior a la gala solidària de dimecres!). fem un breu repàs, número a número:La Mecha i el trio de Lapso Producciones van conrear molta empatia com a presentadora i banda. A la capacitat d'orquestrar per a bateria amb acordió , vent i percussió dels Lapso. Cadascú, fins i tot, van entrar una falca d'algun dels seus espectacles per poder calibrar que és possible la música i l'humor. Evidentment. Els mossos de pista (sempre en el paper d'antiherois :d'aparentar ser molt poc eficaços en la preparació del següent número, un joc clàssic que sempre triomfa)  de la Cie Nezdames et Nezsieurs juguen, a l'humor de la patacada. Dels accidents beneits amb una acció dalt d'una escala que, per moments, semblava que podia ser una clatellada de veritat. Hi ha broma però també un arriscat desequilibri, que el busquen i que l'han de corregir a escena.Fanny Giraud és segurament el número de clown més punky (al costat de Mecha, és clar). Que només vol festa, que va passada de tot i que s'amaga confetti, micròfons i el que faci falta a l'escot del seu vestit. Traspassa la festa amb els seus ulls  magnètics i com sortits de mare. Com el seu personatge, ben excèntric. Diverteix i ha de procurar que la incitació al públic a què trenqui amb les formes no la superi a ella mateixaGromic presenta la peça mes surrealista. Simple, senzilla (el joc d'una perxa i una imatge impossible d'un cap que es desentra del cos, a través d el'obertura de la jaqueta. Un moviment beneit però que dóna una estranyesa molt divertida. és només un exemple,.s'intueix que té un món molt personal, còmic,suggerent.Die Maiers és una parella insòlita dalt d'un trapezi. que, aparentment, es cuiden i procuren protegir-se (no ensenyar la roba interior) però que,al final, demostren ser uns notables trapezistes que fan molt fàcil exercicis de notable risc (sense arribar a fer mortals però sí deixar-se anar al buit i agafar-se). no hi ha la por a la caiguda perquè ells li treuen el risc que té. Es mantene amb uns personatges melancòlics, amb un vestuari de fa dècades. entranyables.Tim Tyler juga amb la morfologia leptosomàgica del seu cos. És llarg i prim. Amb una cara amb molta potència juga a fer de clown acròbata amb un exercici tant divertit com insòlit: fer malabarisme de boles amb la boca. Deixa la gent boacbadada quan va traient (aparentment) boles de la boca per guardar-se-les a les butxaques de la jaqueta. Amb pantalons curs i estrets incideix més en el seu cos desproporcionat que aporta una divertida caricatura., Com si Ibáñez s'hagués insìrat amb ell per dibuixar en Mortadelo de la T.I.A. Aquest no és un fregolista però sí un malabarista de les boles. Per últim, Joe de Paul. Altra cop juga amb el cos. Però des d'un lloc ben oposat: perquè ell és molt baixet i , més aviat rodanxó. Amb le sombres i caixes de cartró representa una terrible pel·lícula de por.King Kong. abans, ell, s'haurà despullat,i convertit en un King Kong que s'enamora d'una dissortada model. Traça una historia coneguda i el públic adult només l'ha de reconèixer. Els méspetits, que no coneixen el Blanc i Negre els hi comença ensenyant que aquell aparell analógic és un projector de cinema domèstic. espectacular i divertit. I un punt inquietant, també. 

Un inici i un final una mica freds no poden desmerèixer el que és bona gala, amb artistes de gran nivell internacional que, si no fos per l’existència d’aquest Festival de Pallassos de Cornellà, difícilment es podrien veure a Catalunya. En una gala -espectacle únic i irrepetible que es veu molts pocs dies- són importants els inicis i els finals; els quals han de tenir ritme i oferir atraccions engrescadores per començar amb ganes i acabar amb un bon regust de boca. Això falla a la gala Alapista!, a banda d’alguns alts i baixos de ritme que es poden entendre per la falta d’assajos i el caràcter efímer d’aquest gènere. Els ingredients eren molt bons i jo en destacaria alguns. En primer lloc Joe de Paul, un artista canadenc de molt baixa estatura. Paradoxalment, enlloc d’explotar el rol de baixet fa de gegant i sembla un gegant a la pista. Fins i tot puja a una de les torretes del circ, com King Kong feia als gratacels de Nova York, mentre el públic li llança avions de paper. No entrava en el guió, però em va fer gràcia també veure’l a l’entrada del circ, mentre el públic accedia a les graderies, amb el llaç groc que l’ANC i Òmnium Cultural van donar als artistes. ExCirque du Soleil, Joe de Paul va fer tota una exhibició de comicitat. El seu company, l’australià Tim Tyler -els dos fan l’espectacle Joe and Tim- va presentar també una entrada pròpia, molt sorprenent, amb unes pilotes màgiques que dins la boca no li permeten dir res tot i que ho intentava. Potser va passar més desapercebut, perquè la seva espectacularitat és la senzillesa, però vaig trobar precís i perfecte l’entrada de belga Gromic, artista establert a Barcelona, que juga amb els penja-robes i amb la gavardina amb enginy i intel·ligència. Claret Papiol, pallasso de les paraules amb més de 40 anys de trajectòria, va rebre abans de la gala, i de mans de Tortell Poltrona, el Nas d’Or del fesival. Durant la gala, Claret va presentar una entrada on imagina una conversa amb Charlie Rivel i intenta fer l’entrada de la cadira i la guitarra, fins que s’adona que no serveix per això i que ell no és “ni de Cubelles”. Una entrada, dirigida per Jordi Martínez, molt treballada, entenedora i ben feta per en Claret; però potser el gran espai de la pista se’l va menjar una mica. Un dels moments destacats va ser quan el grup de música andalús Lapso va tocar amb botzines de bicicleta una obra de Bach. A molts se’ls hi van obrir els ulls. Entre els números destacats també hi va haver el de la parella Die Maiers, un bon home i una coqueta dona que intenten, com poden, enfilar-se sobre un trapezi. Excel·lent número i millor interpretació de la parella alemanya. A la gala, dirigida per Jimena Cavalletti, també hi van actuar Fanny Giraud i els mossos de pista, els francesos Nezdames et Nezsieurs. L’edició d' Alapista 2018 no és una mala gala. El públic, en moltes estones, s’ho va passar bé i va veure el genuí llenguatge del pallasso des de moltes òptiques. Des d’aquest punt de vista és molt recomanable. Ara bé, tenir una alineació de primera no vol dir necessàriament fer un excel·lent partit.