Génesis 6, 6-7

Nous formats

informació obra


Direcció:
Angélica Liddell
Escenografia:
Angélica Liddell
Il·luminació:
Angélica Liddell
Vestuari:
Angélica Liddell
Intèrprets:
Juan Aparicio, Paula Semikozova, Aristides Rontini, Sindo Puche, Angélica Liddell, Yuri Ananiev, Sarah Cabello Schoenmakers, Paola Cabello Schoenmakers, Borja López
So:
Sandra Vicente, Antonio Navarro
Vídeo:
Sandra Vicente, Antonio Navarro
Companyia:
El Eje
Dramatúrgia:
Paula Ribó
Sinopsi:

El de Génesis 6, 6-7 és un món esgotat de suportar la seva pròpia misèria. Un món que ja no pot seguir esperant i només vol desaparèixer, que busca la destrucció per arribar al més sagrat. Després de més de quatre anys sense trepitjar terres catalanes, Angélica Liddell —un dels referents reconeguts de l’avantguarda teatral europea, amb un lligam dolorosament íntim entre escena i experiència personal— torna a Temporada Alta amb un espectacle que barreja el teatre amb la poesia, que entrecreua la fúria del mite de Medea amb l’Antic Testament. Liddell ens tornarà a deixar sense paraules.

Crítica: Génesis 6, 6-7

24/11/2018

Escepticisme amb la humanitat

per Jordi Bordes

Angélica Liddell ha bastit un arsenal d'imatges, de situacions oníriques, de malsons, de surrealisme. Però ha oblidat donar les claus per decodificar-ho. El versicle en qüestió diu: "El Senyor li va pesar haver fet l'home en la terra i va sentir tristesa en el seu cor." Des d'aquesta cita, es pot entendre molt clarament aquest desig de rebentar els fetus abans de néixer. De pegar als ventres de les embarassades. De fet, també Macho man, de Rigola, es recórrer a una llegenda maleïda d'una jove que va patir la tortura de ser assassinada per un home, mentre el mossegaven els gossosfins que el jove li treia el cor per apaivagar la ràbia dels cans. És una versió més del Prometeu maleït en la mitologia grega. 

El teatre de Liddell entén la interpretació des d'una radicalitat i una forma obertament provocadora. El contrast és constant. Del blanc al negre o al vermell. La circumcisió d'arrencada només evoca a un punt de rebuig i al món hebreu. Liddell imagina una mena de semidéus que discuteixen sobre la transubstanciació, entorn la vinculació de Déu i ser fill de Déu. Ho fan en rus. I només es vesteixen quan s'adonen que van nus (una controvertida i inexplicable reconversió a una mena d'Adam i Eva).

El teatre del dolor de Liddell furga en l'angoixa per remoure l'espectador. Si a La casa de la fuerza era capaç de traslladar l'espectador a una mena d'espai contemplatiu, ara costa molt més accedir-hi perquè falten connectors textuals, conceptuals. La imatge, d'una gran potència, sovint des d'una velocitat reduïda, amb unes coreografies que es repeteixen, i que aporten (en aquest cas puntual, sí) s'ha menjat el link que permeti connectar amb el món quotidià, es trasllada a una esfera èpica, amb una iconografia reconexible. Aquest treball queda coix, tot i la contundència de les imatges, l'entrega dels intèrprets i la potència del text final.