Fa ara tres anys, la presentació al Gran
Teatre del Liceu de “L’or del Rin”, l’extraordinària obra mestra que Richard
Wagner va concebre com a pròleg de la seva monumental Tetralogia “L’anell del
Nibelung”, era rebuda amb la reticència tirant a agressiva amb què han estat
rebuts massa sovint a casa nostra durant
molt de temps tots els muntatges signats
pel gran director d’escena Robert Carsen. Fa ara tres anys, aquella imatge del
Rin contaminat i aquell Walhalla en construcció amenaçat pel desastre ecològic
derivat de l’ambició de déus, nans, gegants i humans, era víctima d’una
incomprensió gairebé generalitzada. I malgrat tot, a les imatges d’aquell
muntatge , al majestuós ús de la llum i les ombres que Carsen exhibia ja en
aquella ocasió, a la seva intel·ligent forma de plasmar el món dels déus com un
món burgès i militartizat , de omplir l’escenari de natura morta i murs oxidats
i d’embolicar-ho tot amb fum, ja es trobaven tots els elements que ara , i
després de les dues no menys memorables jornades que van seguir a aquell pròleg
( “La valquíria” i “Siegried”)han contribuït a fer de l’estrena d’ “El
crepuscle dels déus” un esclat d’entusiasme.
Dirigit musicalment per un també molt inspirat Josep Pons que reconeix haver-se
convertit en víctima total de la força addictiva de la partitura wagneriana (
una addicció compartida) , el lliurament final de la Teatralogia entra
par la porta gran a l’historia de les més il·lustres fites recents del Gran
Teatre. I ho fa –geni de Wagner i batuta de Pons a banda- per un grapat de molt potents raons . Ho fa,
naturalment, per l’extraordinària Brünnhilde
d’ Iréne Therin ( receptora d’una ovació de gala d’aquelles que també fan
historia ) i per la força que exhibeix alhora la resta del repartiment que
l’acompanya cap a l’ hipnòtic crepuscle. Però també, per l’exhibició de talent
teatral demostrada per Carsen al llarg de tota la Tetralogia, i que assoleix el
seu cim arribat l’últim tram de l’obra. Un cop més, a Carsen no li cal altra
cosa que una il·luminació plena de contrastos , i la no menys contrastada
imatge del foc i la pluja convivint dins
una arquitectura que ha adoptat ja trets gairebé abstractes , per suggerir l’incendi
devastador d’aquest món en el qual els déus , ja no hi tenen res a fer.
Literalment: cal recordar que després del protagonisme que Wagner els hi ha
atorgat als lliuraments anteriors-
especialment en els cas del déu pare Wotan, veritable ex machina del desastre
final- , en aquesta darrera jornada els déus brillen per la seva divina
absència . Carsen sap com transformar la mort de l’heroi Siegfried en un
commovedor moment escènic que ens recorda de quina manera els mateixos herois
no són altra cosa que sacs de febleses susceptibles de cometre els més
garrafals errors. I sap com fer que la imatge de Brünnhilde llançant finalment
el maleït anell al lloc que li pertoca i auto immolant-se en sacrifici,
posseeixi la bellesa tranquil·litzadora que posseeix l’acte d’assumir el
fracàs. Perquè cal recordar que, en el fons,
la Tetralogia no és altra cosa que la historia d’un llarg fracàs, anunciat
gairebé des de les primeres notes de la partitura.
