Götterdämmerung (El capvespre dels déus)

informació obra



Direcció:
Robert Carsen, Carlus Padrissa
Escenografia:
Patrick Kinmonth
Vestuari:
Patrick Kinmonth
Il·luminació:
Manfred Voss
Producció:
Bühnen der Stadt Köln (Colònia)
Intèrprets:
Lance Ryan, Samuel Youn, Hans Peter König, Oskar Hillebrandt, Iréne Theorin, Jacquelyn Wagner, Michaela Schuster, Cristina Faus, Pilar Vázquez, Isabella Gaudí, Anna Alàs, Marina Pinchuk
Interpretació musical:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Cor del Gran Teatre del Liceu
Companyia:
La Fura dels Baus
Sinopsi:

El final d'una tetralogia universal

Les Nornes, teixeixen els fils del destí i miren el que té a veure amb Siegfried fins que el fil es trenca misteriosament. Siegfried s’acomiada de Brünnhilde, li dóna l’anell i surt a la recerca d'aventures. Troba Gunther i Gutrune de la que s’enamora després de veure d’una copa drogada, oblidant així Brünnhilde. Llavors, amb l'aparença de Gunther, segresta a Brunilda per que es casi amb el Gunther real. Al sentir-se traïda, Brünnhilde diu a Hagen, com el pot matar, adonant-se massa tard que ha estat ell qui els ha enganyat als dos per aconseguir l’anell. A la pira funerària de Siegfried, Brünnhilde s’immola amb el seu cavall perdonant-lo. Wotan i els altres déus són consumits per les flames que destrueixen Valhalla. Hagen s’ofega en les aigües del Rin, i les filles del Rin recuperen l’anell.

Tercera i darrera jornada de la tetralogia de l’anell, sota la direcció de Robert Carsen i Patrick Kinmonth on mostra, en una producció espectacular, com l’ésser humà viola les lleis de la natura en un impuls autodestructiu.

Crítica: Götterdämmerung (El capvespre dels déus)

29/02/2016

Robert Carsen culmina la fantàstica Tetralogia wagneriana amb un espectacle posseït d'enorme força escènica

per Ramon Oliver

Fa ara tres anys, la presentació al Gran Teatre del Liceu de “L’or del Rin”, l’extraordinària obra mestra que Richard Wagner va concebre com a pròleg de la seva monumental Tetralogia “L’anell del Nibelung”, era rebuda amb la reticència tirant a agressiva amb què han estat rebuts massa sovint  a casa nostra durant molt de temps  tots els muntatges signats pel gran director d’escena Robert Carsen. Fa ara tres anys, aquella imatge del Rin contaminat i aquell Walhalla en construcció amenaçat pel desastre ecològic derivat de l’ambició de déus,  nans,  gegants i humans, era víctima d’una incomprensió gairebé generalitzada. I malgrat tot, a les imatges d’aquell muntatge , al majestuós ús de la llum i les ombres que Carsen exhibia ja en aquella ocasió, a la seva intel·ligent forma de plasmar el món dels déus com un món burgès i militartizat , de omplir l’escenari de natura morta i murs oxidats i d’embolicar-ho tot amb fum, ja es trobaven tots els elements que ara , i després de les dues no menys memorables jornades que van seguir a aquell pròleg ( “La valquíria” i “Siegried”)han contribuït a fer de l’estrena d’ “El crepuscle dels déus” un esclat d’entusiasme.

Dirigit musicalment per un també  molt inspirat Josep Pons que reconeix haver-se convertit en víctima total de la força addictiva de la partitura wagneriana ( una addicció compartida) , el lliurament final de la Teatralogia entra par la porta gran a l’historia de les més il·lustres fites recents del Gran Teatre. I ho fa –geni de Wagner i batuta de Pons a banda-  per un grapat de molt potents raons . Ho fa, naturalment, per l’extraordinària  Brünnhilde d’ Iréne Therin ( receptora d’una ovació de gala d’aquelles que també fan historia ) i per la força que exhibeix alhora la resta del repartiment que l’acompanya cap a l’ hipnòtic crepuscle. Però també, per l’exhibició de talent teatral demostrada per Carsen al llarg de tota la Tetralogia, i que assoleix el seu cim arribat l’últim tram de l’obra. Un cop més, a Carsen no li cal altra cosa que una il·luminació plena de contrastos , i la no menys contrastada imatge del foc i la pluja  convivint dins una arquitectura que ha adoptat ja trets gairebé  abstractes , per suggerir l’incendi devastador d’aquest món en el qual els déus , ja no hi tenen res a fer. Literalment: cal recordar que després del protagonisme que Wagner els hi ha atorgat  als lliuraments anteriors- especialment en els cas del déu pare Wotan, veritable ex machina del desastre final- , en aquesta darrera jornada els déus brillen per la seva divina absència . Carsen sap com transformar la mort de l’heroi Siegfried en un commovedor moment escènic que ens recorda de quina manera els mateixos herois no són altra cosa que sacs de febleses susceptibles de cometre els més garrafals errors. I sap com fer que la imatge de Brünnhilde llançant finalment el maleït anell al lloc que li pertoca i auto immolant-se en sacrifici, posseeixi la bellesa tranquil·litzadora que posseeix l’acte d’assumir el fracàs.  Perquè cal recordar que, en el fons, la Tetralogia no és altra cosa que la historia d’un llarg fracàs, anunciat gairebé des de les primeres notes de la partitura.