Gustafsson R60

informació obra



Direcció:
Rosa Molina
Intèrprets:
Òscar Jarque, Edgar Moreno, Xavier Pàmies, Laura Porta, Rafaela Rivas, Núria Sanmartí
Il·luminació:
Daniel Gener
Autor:
Rosa Molina
Composició musical:
Raül Tortosa
Sinopsi:

Sis amics (o no tan amics) es troben un vespre per sopar i celebrar no saben ben bé què. Ho fan al voltant d'una taula, però no d'una taula qualsevol, sinó d'una Gustafsson R60. Blanca, sueca, de disseny, elegant. És un objecte cobejat per bona part d'ells. Mentre esperen una amfitriona que no arriba, posen al descobert tot un reguitzell de secrets i mentides llargament amagats. Què estaries disposat a fer per aconseguir una Gustafsson? Què estaries disposat a fer per fotre la teva ex-parella? Una comèdia per tirar-se els mobles pel cap.

Crítica: Gustafsson R60

04/09/2020

Fusteria de vodevil

per Jordi Bordes

Va ser el dramaturg Joan Yago qui va descobrir el poder catàrtic dels mobles d'Ikea a Aneboda. Ara, la dramaturga i directora Rosa Molina, torna a fer una volta pel passadís de taules de menjadors per a enamorar i divertir tothom amb una Gustaffson R60 (no l'he sabuda trobar al catàleg de la multinacional, però el nom i el model no fa la cosa, tampoc, en realitat). Ella presenta una peça dissenyant, amb nivell i dits d'ebanista, un vodevil tant posca-solta com divertit, un thriller en el que, en qualsevol moment hi apareix una aplic al moble i es desenvolupa per un passatge nou imprevist.

A Gustaffson R60 hi ha moltes ganes d'entretenir però també hi ha notable dosi d'observació del món quotidià. Es converteix en una mena de joc de taula i que, efectivament, hi esclata la catarsi de relacions de parelles. De secrets i de desigs mai prou ben explicats. El joc d'anades i vingudes, els a parts de les diferents parelles permeten que l'espectador conegui alguns secrets abans que els altres personatges i fa que les dues grades del Versus siguin còmplices amb els misteris i es diverteixin amb els enganys. El vodevil també demana un cert traç gros, de calamitats de comportament, que també esquitxen el quadre. Un sopar d'amics revela, sovint, que no ho són tant com els hi agradaria que fossin. Que en el cap de cada personatge hi ha uns amics idealitzats que no coincideixen amb els reals. I, la peripècia de la vida, fa que un s'autoenganyi o s'hi vagi conformant. I que els instants de vida compartits solidifiquin en un moble, en un cactus, en un bol d'olives.

Com a bon vodevil no és aquí on correspon desvetllar els girs de la peça (i dels personatges) però sí que es pot incidir en la tendresa i ingenuïtat de tot ells i en la vis còmica d'una Rafaela Rivas, que entra i surt com un vendaval. Segurament perquè el seu personatge és el que té la foto dels seus amics més desenfocada de tots. I això ho fa tot més dramàticament còmic. El públic, conscient de viure una ficció de dissabte a la tarda intranscendent, s'alia amb els intèrprets i es diverteix pel patiment patètic dels personatges. Qui tingui una pota que balla en la seva relació sentimental potser li ajudarà a decidir si hi posa una falca perquè no balli més, posar-li unes estovalles per amagar-li el desperfecte o decideix comprar-ne una de nova...