Hamlet Aribau

Teatre | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Guillem Balart, Míriam Alamany, Carles Martínez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Sergi Torrecilla
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Il·luminació:
Pep Barcons
Ajudantia de direcció:
Albert Reverendo
Direcció:
Oriol Broggi
Producció:
La Perla 29
Autoria:
William Shakespeare
Sinopsi:

La Perla 29 ja vam assumir el repte d’escenificar-lo una vegada i ara, passats els anys, volem fer una segona represa. En Shakespeare vam trobar la llibertat. La llibertat total dins la mesura extraordinària dels seus versos. I tot d’una ens vam atrevir a pensar que podíem fer Hamlet, i això ens va fer una il·lusió boja, gairebé pueril. Va ser com la sensació de tornar a començar; de mirar-ho tot de nou i veure-ho diferent. Per això tenim moltes ganes de tornar-nos a trobar amb aquest personatge universal i de fer-ho d’aquesta manera, al cinema.

Fer Hamlet al Cinema Aribau. Una de les obres més importants del nostre teatre en una de les sales més emblemàtiques de Barcelona. Us convidem a l’encreuament entre teatre i cinema, arts agermanades que beuen una de l’altra i que Hamlet ha transitat nombroses vegades. La posada en escena en un cinema, la posada en escena d’un cinema: la sala que Antoni Bonamusa va projectar amb aires de Kubrick ara alberga momentàniament un teatre. Reviure la tragèdia del Príncep de Dinamarca, els plans que furga contra el crim familiar que el turmenta, les preguntes que li brollen de la sang que ha estat traïda i la llavor de la sospita que planta el fantasma del seu pare assassinat. Una obra que engendra un obra dintre seu. Un joc de miralls infinit, calidoscopi de la petitesa humana sempre estesa en el joc de la realitat i de la ficció, on la veritat de la fantasia qüestiona immediatament la hipocresia d’aquest món. Com una fletxa que vola directa al cor fent esclatar les grans històries del cinema que atresorem des de la infantesa, reviurem la tragèdia de Hamlet i de la mítica cort de Dinamarca.


“Quina meravella      
que el fill d’un pare assassinat, empès
pel cel i per l’infern a la venjança,
desfogui el cor només vessant paraules
i dient penjaments com una puta,
com el criat més baix…

Vergonya! Oh, vergonya!
Mou-te, cervell!… Sovint he sentit dir
que a algun espectador culpable, en el teatre,
l’enginy i el realisme d’una escena
li ha arribat tant al cor que allà mateix
ha confessat les seves culpes.”

HAMLET, Acte II’

Crítica: Hamlet Aribau

02/12/2021

Hamlet Spotify

per Jordi Bordes

Guillem Balart és un Hamlet adolorit que embogeix i es converteix en el venjador del pare. Ho deixa tot. Desconfia de tothom menys de l'honestedat d'Horaci (un Sergi Torrecilla narrador, pletòric) o de la simplicitat de Poloni (Toni Gomila, en un to molt més còmic del que és habitual). Laertes (Marc Rius) és una closca de nou enmig d'una tempesta pels jocs del destí. I la pobra Ofèlia (Elena Tarrats) no arriba a entendre mai què està passant; sempre va dues escenes darrere de la història. En aquest panorama, Carles Martínez i Míriam Alamany són els dos reis Claudi i Gertrudis, també prou opacs per poder justificar el seu crim. Oriol Broggi torna al Hamlet essencial brookià, de llargues jaquetes (que recorden túniques), bastons i catifes però li ajunta un reguitzell d'àudios i de fragments de pel·lícules tractades (sobretot, a la primera part) que interactua (per contrast, o acompanyant, o sorprenent) amb l'escena. Ho fa per homenatjar la casa que els acull (un cinema històric) i utilitza els vídeos i els àudios com a ressorts per posar més capes a l'escena, sovint sense un motiu racional, si no com una necessitat emocional. És una voluntat poètica: Si cal un moment de brillantor, hi posa Sultan of swing. Si es vol despendre una dosi de tendresa, deixa entreveure el bigoti i bombí de'n Charlot. No cal entendre-ho, només deixar que reaccionin els dos referents dins del cervell de l'espectador.

És un joc que descol·loca perquè costa veure paral·lismes de l'amor utòpic d'Amélie voltant en moto amb el reparador de càmeres de fotomaton amb la peripècia d'Ofèlia i Hamlet, que la convida a cloure's en un convent. O que l'arribada de Rosencratz i Guilderstern coincideixi amb una caravana al far west acompanyada per soldats a cavall. L'exèrcit de Fotinbras el transforma en uns terribles samurais. El director és fidel al cognom que porta el títol, Aribau, a què aquesta segona mirada seva al ser o no ser de Shakespeare es facin en un cinema. El muntatge anterior es remunta al 2009 amb Julio Manrique de protagonista a la Biblioteca de Catalunya. En aquest sentit, les tarimes i la platea construïda sobre de les butaques ensenyen tota la fusteria: deixen evident que no se n'aparten de la història del cinema, que la integren. Que la posen al costat del fantasma del rei assassinat de Dinamarca (i pare de Hamlet).

La pantalla immensa permet reproduir els famosos núvols de les produccions de Broggi. I també hi inclou alguna reproducció de les escenes, a vegades des d'espais no accessibles a l'espectador (als camerinos, a les butaques del darrere) a vegades amb altres punts de vista (ben trobada la càmera que ensenya la reacció dels Gertrudis i Claudi en la representació farsesca del seu crim). Altres cops aporta diagonals suggerents però sense explicar qui és el que mira i, per últim, primers plans per veure la desesperació de Hamlet o repeticions quasi en loop de Claudi amb Laertes quan es cuina el duel que serà una ratera per al príncep de Dinamarca. L'ús de la imatge és constant amb tractaments molt diferents. Alguns, se'ls pot aplaudir, altres, com a mínim, generen perplexitat dramatúrgica (no s'entén bé a què es deu, aquell fons). L'ús de la càmera, però, sempre manté en primer pla el treball d'actors. Que hi són, sovint estàtics, amb una potència quasi mística. Per això, els preciosos i dolorosos instants de bogeria d'Ofèlia es produeixen sense cap efecte que distregui.

Broggi deixa que la llista de músiques (amb molta més sonoritat irlandesa que no pas danesa, on es troba el castell d'Elsinor) sonin quasi aleatòriament. Es deixa moure per la intuïció; no hi ha un treball per entendre la peça; se la deixa que respiri amb els nous condiments i que es faci efervescent en la imaginació del públic. Sobretot, en una primera part, que recupera escenes de la companyia que, habitualment s'arraconen per donar major velocitat a l'obra. Per això, en aquesta primera part hi ha moltes reiteracions (habitual en el teatre de fa 400 anys en què el públic entrava i sortia, parlava i menjava mentre els actors s'esgargamellaven a l'escenari). La segona part, en canvi, és molt més depurada, teatral. Sense càrregues d'imatges i amb la intensitat de la tragèdia. És una interpretació molt més contundent (per bé que l'escena de les espases patinava en l'estrena, encara). Per fi, en la darrera estocada es veu el Ballart de les grans ocasions. El que va saber defensar un complicat protagonista a Carrer Robadors o el que suportava l'escena amb Clara Segura a La guerra no té rostre de dona. La resta de treball actoral manté l'equilibri entre l'austeritat de moviment i la ironia de saludar al públic quan Laertes marxa cap a Anglaterra o quan l'enterramorts filosofa tot picant el sot. La mirada subjectiva de Broggi no vol explicar gaire res; prefereix que sigui l'espectador el que completi el quadre. Es pot entendre aquesta llibertat com un exercici de mandra o com una voluntat de cedir la responsabilitat del com ens ressona el Hamlet de Shakespeare avui, al públic. Què serà o no serà depén de l'actitud activa de l'espectador i de trencar amb la justificació de per què es representa d'aquella manera i no una altra.