Entre quatre parets, al carrer passejant al nostre costat, buscant quatre monedes per pagar a la caixera del súper. Ben a prop sempre hi haurà algú que dins seu té moltes misèries amb les quals ha de conviure. Som una societat malalta, ansiosa, depressiva. Tots hem tingut algú més o menys proper que ha patit un greu problema de salut mental. Potser fins i tot tu, que estàs llegint aquest text. Després hi ha els qui es maten. Els qui tenen una sobredosi de pastilles, els qui es tiren des d’un barranc, els qui els xafa el metro. Estem rodejats de suïcides, de gent que dia rere dia tiren més cap a la mort que cap a la vida. El suïcidi no és invisible. I ara tampoc ho és a les sales de teatre de Barcelona. L’última proposta de Les Impuxibles (i no n’és l’única que hi ha en cartellera ara mateix), Harakiri, al TNC, fa una de les propostes escèniques més boniques i precises sobre el suïcidi. Limbo, Aüc, Suite TOC, Fam… Espectacles on els llenguatges multidisciplinaris de les germanes Ariadna i Clara Peya i companyia sempre troben la manera de posar el dit a la nafra sobre les tares que tenim tots i totes.
No recordo una estrena on la platea estigués tan plena. Encara que sigui la Sala Tallers, estem parlant de molta gent. Les Impuxibles desperten fascinació, sobretot pels companys de professió. I ens agrada que sigui així, ja que són probablement una de les companyies que millor combinen text, dansa i música en directe. Espectacle rere espectacle han tractat temes punyents: el trànsit de gènere, el trastorn obsessivocompulsiu, els trastorns alimentaris, la violència sexual… Ara han posat el suïcidi a primera línia a través d’una història fragmentada sobre una dona que se suïcida, l’impacte que rep el fill, la relació entre els dos i el que significa el suïcidi per la societat.
Amb un text molt ben escrit per la burgalesa María Velasco, la història es desplega en un seguit d’escenes sense una relació de continuïtat temporal. La proposta, però, no subratlla el melodrama que portaria a l’alliçonament, a la moralina. Seria com clavar-se un tret al peu. Encara que el text no estalviï cap punt dramàtic, no està pensat per arribar a cap clímax emocional sobreactuat. La fragmentació de les escenes, i el fet que molts cops siguin com frases i reflexions curtes i picades juga a favor seu. Primer ens parla la morta, després veiem el fill. A vegades la mare ens parla des de la mort, a vegades la sentim viva. Al fill el veiem colpit i aclaparat al tanatori, ens explica el seu dol, la seva incomprensió (intenta buscar una nota de suïcidi que li doni un sentit), però també va fent el seu procés d’acceptació al mateix temps que reflexiona sobre el tabú que significa el suïcidi. Entremig de les escenes en solitari, l’autora hi inclou unes quantes escenes quotidianes, en conjunt, flaixbacs que narren els alts i baixos anímics de la dona. Velasco escriu molt bé, deixant frases contundents i reflexions poètiques (o viceversa). I conclou l’obra tancant el cercle, donant-li la veu a tots els intèrprets que canten una tonada de comiat a la mare. Descansaria tota una vida/ dormiria tota una vida/ dormir és contrari a patir.
Però el text en els espectacles de Les Impuxibles tan sols és un llenguatge més, una capa de significant a la que se li ha de sumar el moviment escènic, la música i les cabrioles que fa sobretot la Sílvia Capell pujant i baixant per la perxa xinesa. L’impacte visual i sonor de les propostes escèniques de la companyia pesa tant o més que la interpretació textual de la història. En aquest sentit, la dansa, el moviment i la música que l’acompanya juguen un paper no realista. Si el text i la interpretació de la Montse Esteve i el Pau Vinyals tracten de ser més vitalistes, entre la ironia i la contundència, el moviment representa el drama intern que viuen els personatges i que els fa oscil·lar, els aclapara, els convulsiona, però també els acarona, els uneix. El contrapunt a la paraula escrita i dita efectuat pels moviments dels ballarins i les piruetes al pal crea imatges de gran bellesa.
L’escenificació del moviment bascula entre l’ordre i el desordre, entre la racionalitat del moviment més coreografiat i la irracionalitat dels moviments caòtics i sense rumb. De fet, la clau es troba en l’equilibri entre l’ordre i el desordre, i la millor manera que troben per mostrar-ho és a través de la roba de la morta. Harakiri comença amb un munt de roba amuntegada en un racó de l’escenari. Immediatament, tots els intèrprets faran voleiar tota la roba, creant un gran escampall per l’escenari que els mateixos ballarins hauran d’esquivar mentre dansen. Així i tot, un altre cop la racionalitat s’imposa quan en línia els vuit intèrprets pleguen cadascú una peça de roba curosament i en plena sincronia. Després el desordre tornarà a imposar-se fins que en una nova filera, s’anirà movent de dreta a esquerra recollint totes les peces de roba.
Entremig d’aquestes propostes de moviment vertebradores, els ballarins creen les seves performances, a vegades de manera més espasmòdiques, d’altres més oscil·lants. Però és probablement la perxa xinesa la que s’acaba emportant la nostra atenció. En ella es creen imatges de gran bellesa com la torre humana, la preciosa i dolça cançó que la Clara Peya canta a dalt del masteler, i sobretot, la pujada de la Sílvia Capell amb un vestit de tela llarg, creant com una espècie de columna que es va desplegant i que després serà plegada talment com si fos un mantell per la Montse Esteve i el Pau Vinyals. Harakiri no pretén entendre els motius d’una persona que comet suïcidi. No busca explícitament recrear el drama dels qui queden. No vol moralitzar sobre les persones que pateixen depressió. Probablement, tan sols pretén que els espectadors empatitzem amb el dolor d’uns i altres i que entenem que aquest dolor no ens queda tan lluny com per tractar d’invisibilitzar-lo.
