Vist el dissabte, 8 de desembre de 2018 a l'àtic 22, teatre Tantarantana, Barcelona
Quadre germans, tres nois i una noia, d'edat no massa avançada, van al gabinet de l'advocat que ha de mediar entre ells (quan ell es pensava que era pura rutina) per a que es facin càrrec del llegat del seu -recentment- difunt pare. L'escena comença al despatx d'aquest advocat, de la mateixa edat, més o menys, que els hereus, i que a més descobrim que tenia amistat amb la família.
Mentre els tres nois mantenen una discussió sobre qui 'estimava' i qui era 'mes estimat' pel finat, la germana manté una interessant conversa amb l'advocat, iniciant-se un viatge per la infantesa i joventut d'ambdós (i dels altres tres), i els records de 'bona família', on no falta un retrat del pare. Però el viatge va més enllà, i afloren un grapat d'emocions amagades, desitjos no acomplerts, atraccions i repulsions... on també surt què en faran de la mare, que no està bé, i com donen per decidit que serà la filla qui se n'encarregui.
Mentides i veritats (on no se sap ben bé què ho és i què no) van sorgint en una conversa on sovintegen gags, que de seguida se'ns glacen al somriure, per passar a veure com el drama vital de tots ells va sorgint: Qui ha tingut una vida més coherent, un camí més fàcil o difícil... I aflora, com no, el desig no explicitat en la joventut. Una càrrega sensual i sexual que va creixent conforme anem baixant pisos en les profunditats dels personatges. Però sense oblidar mai que solen anar acompanyats (i quan no) de frustracions que venen de molt enrere.
Una bona direcció d'actors acompanya un text que ha escric la mateixa Lara Díez, que ja fa temps que ens regala textos i direccions (també de microteatre) juntament a la seva feina d'actriu. Especialment afortunada està la Francesca Vadell, en el paper de la soferta (o no) filla, de qui ens n'adonem des del primer moment que pateix alguna mena de trastorn, ni que sigui emocional. I al seu costat el Ramon Bonvehí, de qui ens preguntem des del principi per què també sembla que 'no hi és tot'. Fins al final, quan els mecanismes d'autocensura salten pels aires amb els assetjaments del personatge femení.
Si alguna cosa podria dir del que m'ha semblat, és que potser el final no està a l'alçada de tot l'entrellat que l'obra va teixint duran una hora, que penso que no (només) pot quedar resolt amb una escena tan violenta com passional, però que no acaba de satisfer les expectatives creades. Per la resta, un bon text, sorprenent en molts moments, que neda en profunditats humanes no sempre agradables, i que sap donar-nos moments divertits i tristos, de fet, com la vida mateixa.
