Hi ha d’haver una vida fora d’aquí vol fer un viatge al Broadway dels anys seixanta fins principis dels setanta, una època de contínua evolució, i centrar-se en el paper de la dona que iniciava un inaturable procés d’empoderament.
Dinou peces. Tot un senyor repertori. Setanta minuts sense publicitat intermèdia perquè no és l'Spotify free, que diuen que ara parlarà en català i tot gràcies al futbol —¿el femení?. Un espectacle que és com una mena de “playlist”, però en viu i en directe. En tot cas, la companyia d'El Maldà s'anticipa a l'acord lingüístic de l'Spotify Barça i ha versionat totes i cadascuna de les peces del muntatge al català en adaptacions i traduccions de Roser Batalla, Núria Cuyàs, Jordi Galceran i David Pintó. Feina feta no hi ha destorb. Bona feina, a més.
¿Teatre musical o concert teatral...? Deixem-ho en un mig i mig. I tenint en compte les dimensions de la sala d'El Maldà, diguem que es tracta d'una mena de “party” semblant a aquelles festes particulars de saló dels feliços anys vint del segle passat per a “amics i coneguts” i per donar a conèixer l'última creació artística, teatral o musical. Aquí, esclar, els “amics i els coneguts”, dit sempre entre cometes, són els espectadors de carrer que vulguin retrobar o descobrir una sèrie de peces llegendàries del temps dels musicals d'or de l'encara mítica avinguda de Nova York.
Les amfitriones d'El Maldà són tres actrius i cantants de la casa que han reunit un recull de peces del Broadway dels anys seixanta i setanta del segle XX amb una mirada des de la dona i per a l'alliberament de la dona. Per això diuen que “hi ha d'haver una vida fora d'aquí", en una mena d'afirmació que no deixa de tenir un to de condicional, d'incògnita, de desig. Hi ha d'haver..., sí, ¿però hi és de debò?
Em resisteixo a reproduir aquí el llistat complet del repertori, lletristes, compositors, intèrprets originals, molt ben documentat pel programa de mà. El títol de l'espectacle, «Hi ha d'haver una vida fora d'aquí» (“There's gotta be something better than this”), és extret d'una de les dinou peces, la del musical «Sweet Charity», del Broadway del 1966, dirigit per Bob Fosse, amb música del compositor Cy Coleman i text de la lletrista Dorothy Fields. Basat en el film «Les nits de Cabíria» de Federico Fellini, però adaptant la prostituta optimista felliniana a una acompanyant d'una de sala de ball de Times Square.
L'espectacle té algunes virtuts imprescindibles: la recuperació d'unes peces perdudes en el temps; la riquesa de l'aportació que fa amb la seva versió catalana; la facilitat entenedora de totes les lletres; la interpretació al piano íntegrament durant tot l'espectacle de l'actriu Ariadna Cabiró —setanta minuts d'esquena a l'auditori, però amb el regal del seu domini musical; la interpretació per una banda de les peces més picaresques a càrrec de l'actriu i cantant Cinta Moreno al costat de les peces més delicades i sentimentals de l'actriu i cantant Núria Cuyàs, que també es deixa anar a l'estil desimbolt del cafè-concert en alguna de les peces i fins i tot n'acompanya un parell amb la guitarra, cosa que fa que l'espectacle passi per uns instants de l'ambient de “saló” al de “folk”.
Alguns del títols de les peces escollides (tria del director Xavi Casan) diuen molt de la intenció de la companyia i confegeixen un argument per elles mateixes si es fusionen: «Que maco és ser una dona»; «Si em necessita a mi»; «Atrevida»; «Estimat amic»; «Fins a una altra, nena»; «No em cridis el mal temps»; «No li diguis a la mama»; «No em vull enamorar més»; «Com puc deixar-te?»; «El més important és com comences»... I com a mostra de la singularitat del recull, només la presència d'un Stephen Sondheim: «Cada dia sents no». Un musical de petit format que busca en el pou del temps els petits tresors amagats que hi ha a les entranyes del Broadway més pur. (...)