Home. Cris-is

Clown amb molt bona connexió amb el públic. Cristina Solé demostra la seva capacitat de fer complicat el que és senzill, jugant a l'impossible (com Charlie Rivel i la seva entrada de pujar a una cadira per tocar la guitarra). Ara, la clown és una dona treballadora, somiadora, voluntariosa i poca traça que té un marit que seria com un moble del pis si no fos perque sempre reclama l'atenció. Home (casa) és la llar on viuen. Un espai incòmode però que ells veuen com un espai idíl·lic. La clown sap jugar amb la repetició, amb l'absurd com allò d'utilitzar uncubell per ariribar al ganxo on es volia posar l'objecte que desapareix de la seva vista com un malson (i quan el descobreix que no el podrà penjar si ella hi està a sobre!)Mentre la dona cuida les plantes, prepara el dinar, penja la roba, procura sintonitzar el televisor, brinda amb el company (que no aixeca mai el got), o estèn i planxa la roba l'altre no es mou, practicament, de la taula. En tot cas, per atendre a assumptes de bricolatge (muntar la sissí endiablada, arreglar l'endoll de la planxa...) Aquesta desproporció en la interpretació potser exigeix massa a la intèrpret clown i, en canvi, desaprotifa la presència del company a escena.El divertt patetisme contrasta amb una tesi, quasi insultant: la col·laboració nul·la del marit a les feines de la llar. No se cita en cap moment però queda com una evidència quasi immoral. El treball de clown com a personatge que viu en la misèria i que empatitza amb el públic per la seva simplicitat és tendència a l'escena d'avui. Hi ha múltiples exemples: Leandre Ribera (Fly me to the moon), Claire Ducreux (Refugiada poètica), Pau Palaus (Zloty), o Jean Phillippe Kikolas (Calor), per citar-ne alguns.