SiNOPSi
A A porta tancada, Sartre ens mostra a uns personatges conscients de ser ells mateixos “pecadors”. Són a l’infern, un lloc on tot és etern present. Sense dies ni nits. El no-temps. Aquesta situació que segons com podria ser l’inici d’una comèdia d’èxit de bulevard, de seguida muta ja que els personatges s’adonaran que potser el veritable infern no sigui ni un espai ni un temps sinó una mirada. Una mirada que evidenciï com són. Un mirall sense mirall. Ras i curt, no hi ha excuses, són, doncs, tots tres responsables dels seus actes. Aquí rau la llibertat de l’ésser. La de decidir, pel fet d’existir, sobre els propis actes. Però la nàusea d’ésser, sempre, vindrà condicionada per la mirada dels altres. Són els altres qui jutgen els actes. Moment a moment. I que evidentment són reflex d’allò que han sigut i són: “éssers malvats”. La consciència de ser infern ve provocat per aquell qui mira. Botxí alhora del qui és mirat. D’aquí que l’infern siguin els altres.
Sempre la terrible mirada inquisitiva de l’altre com a coartada.
I què és sinó la mirada de l’espectador? No és l’espectador també un “Altre” en el fet teatral?
