Circa és una celebrada companyia australiana de circ contemporani que suma en èxits les seves intervencions a Barcelona. No busquen la brillantor i espectacularitat del Cirque du Soleil (Luzia, Donka) , si no que parteixen sempre d'una recerca molt més despullada, sense l'artifici d'una dramatúrgia, però amb l'impecable olfacte pel ritme i pels quadres de notable bellesa i elevat risc. Ara ho han tornat a fer al Coliseum, després d'obrir el Grec del 2013 (Opus), d'haver portat una peça més colorista al Mercat de les Flors (Beyond, 2014) i d'haver tornat a la nuesa del cos i una presencialitat que explota les torsions, els equilibris, la resistència en un espai tan emblemàtic com el Palau de la Música (En masse, 2019).
Què presenten aquesta vegada a Humans 2.0? Doncs una coreografia amb un espai sonor angoixant, de música contemporània electrònica composta expressament per a la peça, però que lluny de l'harmonia de la música clàssica, ara apel·la a un espai d'incomoditat. De fet, els seus números s'encavalquen (quasi fins al final) per impedir que els aplaudiments del públic aturin una cascada d'accions entre els 10 artistes que s'intercanvien com a portor i àgils i que tan treballen la verticalitat de les torres com figures al terra igualment espectaculars i angoixants. En comptes de deixar que les cames s'estirin fins a les puntes clàssiques, opten, sovint per les cames i els braços en angles i els peus ensenyant la planta del peu. L'abisme d'accions només té tres talls per a un joc amb les cintes. les cordes i un trapezi, elements clàssics que ells exploten sense la necessitat del més difìcil encara però amb una insultant domini de l'aparell.
Humans 2.0 parla d'una nova generació d'humans? És evident que els seus cossos i elasticitats no són comparables amb la majoria dels mortals, però encara tenen una morfologia humana. Potser sí que en algunes construccions insinuen algunes bestioles estranyes, que semblen sortir d'El jardí de les delícies d'en Greco (segurament un dels quadres més inspiradors per a tot tipus d'artistes a causa de la seva raresa), però Circa respira i batega una intensitat que deixa el públic esgotat de tanta tensió a l'escenari... Si són capaços de fer verticals sobre les nuques dels altres, o d'aguantar dues persones fent el pont, o d'aixecar un portor deixant-lo amb els peus a l'aire mentre aguanta un àgil fent la vertical, costa imaginar què deuen ser capaços de fer en les seves sessions d'entrenament i assaig. Des de la seva animalitat, evoquen uns cossos que desmunten els tòpics de portors masculins i àgils femenines; destrueixen la imatge de postal preciosa; desatenen la necessitat d'una trama que faci coixí en les necessàries baixades de ritme. Són uns animals intuïtius, els pares dels quals pariran una generació d'artistes amb personalitat i idees pròpies.
