Idiòfona

Una de les peces que portava el segell “passejar”, lema de l’edició d’enguany de la Fira Tàrrega. L’espectacle tenia lloc al parc Sant Eloi, on el públic assistent es trobà amb un personatge peculiar: un home amb un bon grapat de tubs de ferro lligats que jugava a fer-los sonar i carregar-los amunt i avall (“idiòfon” és un instrument que sona a partir de la vibració de la seva pròpia matèria). La tendència inicial dels espectadors és buscar un lloc on seure (si pot ser a l’ombra) i al voltant de “l’espai escènic”, però la proposta consistia precisament a acompanyar aquest personatge en el seu univers i participar de les seves “neures”. Joan Català es va posar de seguida el públic a la butxaca i el va fer entrar en els seus jocs amb els tubs de ferro fins acabar muntant col·lectivament una instal·lació sonora (un idiòfon gegant) i un concert musical. Tot i així, no es perdia en cap moment la dimensió poètica de l’artesania i la col·lectivitat entorn la simple exploració d’un material en concret i totes les seves possibilitats d’utilitat i sonores.

Joan Català ha demostrat la seva capacitat de jugar fins a l'extrem. Ja fa una dècada de Pelat, el seu primer treball en solitari que indagava l'equilibri que podia desenvolupar amb un pal de telèfon, amb la participació del públic. Darrera d'aquest títol. n'han vingut d'altres, sempre jugant amb elements naturals, aparentment gens atractius per a construir una obra d'art com poden ser les cordes (Menar), o els metalls (5.100m/s). Ara torna en un solo amb Idiòfona. sense el conjunt de la companyia, rescata algunes idees que van sorgir del que ha estat el seu espectacle més ambiciós. A Idiòfona, torna a una certa austeritat de producció però li serveix per poder abraçar totes les accepcions possibles del concepte jugar (play, en anglès que coincideix en el mot d'actuar). El manyoc de 24 tubs li serveix per amagar-se, per bastir una mena d'animal estrany de llargs tentacles, que es defensa, ataca o s'encurioseix interactuant amb el públic. Les indicacions que dona per a entendre en quina clau juga són mínimes i és la reacció de l'espectador el que farà que ell derivi cap a la més espectacular (girant sobre sí mateix les estructures lligades agafen volada) o la més propera. Més endavant,desfet aquest conjunt de tubs, s'obre una línia molt més lúdica amb la que l'actor retorna al pensament infantil del joc i, ja amb el públic a la butxaca aconsegueix que el segueixin, enriolats. La darrera escena és la que indaga sobre el so, construint una mena de 4 xilòfons volant construïts en disposició de quadrat. És on cal afinar l'equilibri, per fer complexa una acció que podria ser mecànica i quotidiana. El món interior de Joan Català remet als treballs de joc amb elements naturals com el fang (Animal religion, Fang), o la creació d'un dispositiu rudimentari (Manolo Alcántara a Maña o Jordi Galí a Abscisse. T).

A diferència de Pelat, la peça on feia tota mena d'acrobàcies amb un enorme tronc, aquesta vegada Joan Català ens rep en un format més íntim i participatiu, canviant les proeses físiques per la interacció constant amb el públic. A Idiòfona pren protagonisme l'artesania, en aquest cas amb una curiosa instal·lació sonora feta amb tubs metàl·lics i cordes. Un instrument gegant que, per la seva magnitud, necessita diverses persones per poder ser tocat.Català podria haver-se limitat a presentar el dispositiu i interactuar amb ell. Però en comptes d'això decideix ensenyar-nos el procés de muntatge i fer-nos-en partícips. Ho aconsegueix construint un mestre de cerimònies entranyable, un personatge que a cavall entre la timidesa i la trapelleria ens fa treure l'infant interior que tots tenim a dins amb joc, imaginació, calidesa i poesia visual. A Idiòfona correm literalment cap al futur, ens amaguem entre els arbres i sentim la connexió entre l'aire, els cossos i el terra. Durant els 45 minuts de la peça arribem a creure que no cal gaire per gaudir, que es pot fer màgia a partir de les coses més senzilles.Com a artista de carrer amb ofici, Català sap integrar molt bé l'inesperat: els sons externs, les accions del públic, tot genera una reacció en el personatge i en la proposta. L'humor i l'espontaneïtat (aparent) també són claus per a connectar.