Ino

Es pot comunicar només amb el moviment. Ho demostra. Ino Kollektiv (Ino). Són set noies que mostren el seu empoderament a partir d’uns jocs que fan un pont entre la dansa –Made of space de Guy Nader & Maria Campos o Trama de Roser López Espinosa es mouen per paràmetres molt pròxims– i l’especialitat del circ de portés. Elles trenquen els rols i esdevenen àgils o portors, indistintament. Totes set tenen el seu espai de projectar una certa desesperació per mirar de complir uns rols socials que venen imposats. Entre totes, decideixen abolir-los per poder-se’n alliberar. La roba és una peça que els permet ensnyar l'esclavatge i l'alliberament. La peça funciona millor quan ronden en la coreografia que quan procuren ser massa narratives. Són molt més plàstiques en el ball que en la voluntat d’explicar-se. No els cal completar el moviment amb paràmetres expressius, d'una certa incomoditat, d'un punt de revolta. Quan surten de l'escenari travessant la platea (cadascú pel seu camí, ) provoquen el somriure de la complicitat dels espectadors: Juntes s’han fet fortes. I, des de la plata, s'hi ha aplaudit l'empatia i la sororitat efectiva, pràctica, real.El grup augura futurs espectacles en què arrodoneixin més el seu llenguatge, en què es deslliurin d’allò que dona la sensació que se senten obligades a posar. Són joves i tenen la capacitat d'expressar-se ballant i amb una plasticitat acrobàctica que s'apropa a la dansa. També s'hi podrien trobar imatges de treballs de Roberto Olivan (Gold, A place to bury strangers, Socarrel).

A Ino, l’homònima companyia francesa parla sense paraules de les pressions i l’alliberament femení, tant de forma individual com en les relacions amb el grup. Entre salts i portés sobre un escenari buit, les set intèrprets juguen a treure’s i posar-se capes de roba en diferents escenes irregulars. En alguns moments de la proposta es destapen temes tabú propis del que generalment es considera femení, per exemple representant la menstruació i el seu estigma. O les relacions amb els cossos, utilitzant-ne les diferències –alts, baixos, amples, prims... encara que tots molt normatius-, com a conflicte i alhora base a partir de la qual crear formes en comú. En altres, com al principi, juguen eficaçment a la sorpresa, l’humor i a la interacció amb el públic.  Tanmateix, i tot i que l’actitud, la frescor i les acrobàcies són potents, es troba a faltar una dramatúrgia que doni cohesió i ritme. Així, els diferents moments s’allarguen en excés, com si cada una de les ballarines hagués creat la seva escena sense tenir en compte l’energia global de la peça. Ens quedem doncs amb les petites troballes, amb la necessitat de parlar del que parlen i amb el desig d’un treball que miri més per la globalitat de l’espectacle.