Ino

Circ

informació obra


Composició musical:
Pol Jubany
Intèrprets:
Alba Ramió i Güell, Eva Luna Fraini, Lavinia Gilardoni, Noémie Olphand, Chloé Lacire, Rebecca Vereijken
Direcció:
Alba Ramió i Güell, Eva Luna Fraini, Lavinia Gilardoni, Noémie Olphand, Chloé Lacire, Rebecca Vereijken
Il·luminació:
Lydie del Rabal
Vídeo:
Mateo Silvan
Vestuari:
Christine Thomas épouse Curto
Sinopsi:

7 dones no pesen molt en aquest món. Així que hem pensat: I si les ajuntem? INO som nosaltres, vestides de diverses capes de convencions socials, una mica com tot el món. Capes que ens molesten i que no ens deixen lliures per moure’ns. De seguida ens adonem que pesen més les pressions socials que aguantar el pes d’altres persones. Llavors ens agafem de les costures i ens despullem. Ens agafem les unes a les altres: ens portem, ens suportem i fem portés. Simplement perquè és el que volem fer, juntes.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Ino

09/09/2021

Cos i cossos

per Alba Cuenca Sánchez

A Ino, l’homònima companyia francesa parla sense paraules de les pressions i l’alliberament femení, tant de forma individual com en les relacions amb el grup. Entre salts i portés sobre un escenari buit, les set intèrprets juguen a treure’s i posar-se capes de roba en diferents escenes irregulars.

En alguns moments de la proposta es destapen temes tabú propis del que generalment es considera femení, per exemple representant la menstruació i el seu estigma. O les relacions amb els cossos, utilitzant-ne les diferències –alts, baixos, amples, prims... encara que tots molt normatius-, com a conflicte i alhora base a partir de la qual crear formes en comú. En altres, com al principi, juguen eficaçment a la sorpresa, l’humor i a la interacció amb el públic.  

Tanmateix, i tot i que l’actitud, la frescor i les acrobàcies són potents, es troba a faltar una dramatúrgia que doni cohesió i ritme. Així, els diferents moments s’allarguen en excés, com si cada una de les ballarines hagués creat la seva escena sense tenir en compte l’energia global de la peça. Ens quedem doncs amb les petites troballes, amb la necessitat de parlar del que parlen i amb el desig d’un treball que miri més per la globalitat de l’espectacle.