Si teniu la paciència de llegir l'article que vaig publicar el 2021 (sota d'aquestes ratlles) recollia l'opinió d'una noia de 18 anys acabats de fer. Creia que l'obra la faria indignar-se, rebel·lar-se, i en va sortir horroritzada, espantada. La producció, que ara es reprèn amb un repartiment nou i algun subtil canvi incrementant la representació de la festa que fa més imprevisible (per a la víctima) la seva violació, pretenia humanitzar els culpables. No ho fan pas per a menystenir el crim (com sí que van fer els jutges de primera instància), sinó per entendre que ells creien que era permissible la seva actitud i, sobretot, per descobrir-nos quant de Manada té cadascú dins. Per tot això, ara, penso que una bona cançó que pot acompanyar la lectura és el Som persones de Txarango. Perquè reconeix tant els botxins, com la víctima i els observadors som persones. I perquè remet a l'empoderament, a la rebel·lió del 2021.
Primera reflexió: Vist l'èxit al Romea, abans d'estrena, de la nova producció amb nou repartiment, per què no es va fer temporada a Barcelona en la producció original, el 2021? L'obra va rodar per l'estat espanyol durant tres anys i molt puntualment per Catalunya. El text és el mateix. El que és evident per la intesnitat d'escolta del muntatge per part del públic és que la peça arriba com un tsunami i tthom l'aplaudeix, dret, acabada la funció.
Segona reflexió: Són més humans, ara? Sí que es pot intuir que, ara, les interpretacions d'ara, subtils, busquen més la humanització, la sorpresa, tant de la noia com dels mateixos jutjats. En part com quan Bárcenas ensenyava totes les cartes al jutge Ruz convençut que ell seria impune. Però mantenen el to de grup andalús que ha anat de festa als Santfermins, qui sap si amb la intenció de trobar una nova pressa (arran del judici i enrenou mediàtic, s'ha sabut que ja havien actuat de forma similar abans del cas del 2016).
Tercera reflexió: Ens ajuda a veure el grau de depredador sexual de cadascú, íntimament? Tot i que sigui molt lloable (de fet, la raó per la qual Casanovas i Del Arco van veure que tenia sentit transformar declaracions del judici i de les sentències en forma dialogada, a escena) aquesta voluntat de catarsi, la veritat és que és complicat empatitzar quan la sentència és ferma, tant als jutjats, com sobretot, al carrer. Traduir-ho al català o eliminar el seu accent andalús (que pot estigmatitzar, innecessàriament) li restaria credibilitat? Quina transcendència real té que la manada tingui una parla o una altra?
Quarta reflexió: Es revictimitza la noia per tercera vegada? Era una de les sensacions que vaig tenir en veure l'espectacle al 2021. Ara (si la memòria no em falla), sembla que s'ha marcat més l'acorralament del judici (traslladant les rèpliques més incisives del judici en el mateix recambró de la violació grupal. Miguel del Arco, en la roda de premsa anteriror al Romea va aclarir que tant la víctima com la seva família aproven aquesta versió, tot i que els faci mal. Entenen que es necessària. Per tant, si ella aprova aquest muntatge no hi ha dret a qüestionar-lo.
Cinquena reflexió: El muntatge s'acaba amb la sentència del Suprem. En realitat, la magnitud mediàtica i social del cas va ser molt major, fins a la modificació de la llei del Sí és Sí. L'epíleg ni tan sols l'insinua. Sestà comprovant que la seva aplicació és conflictiva segons la interpretació dels jutges. Segurament, aquest és un altre tema, la raó d'un altre muntatge, que caldria abordar i que podria ser molt més instructiu perquè la complexitat de les conclusions (quan volia ser una mena de redflag, de tallafocs) converteix aquest tipus de delictes en pinyes incendiàries en un bosc afectat per la sequera.
Crítica publicada el 31 de gener del 2021, vist a l'Atrium de Viladecans
Horroritzar o indignar
D'un muntatge que recull les lamentables declaracions a la policia i les confessions davant dels jutges sobre el flagrant cas de La Manada a Pamplona se n'ha de sortir indignat. I no horroritzat. D'entrada, cal celebrar la valentia d'encarar aquesta peça per sensibilitzar espectadors (de tot gènere, edat i distinció) però quan un comprova que se surt horroritzat i no indignat percep que algun element de la fórmula no ha estat ben ajustat. Anem a pams
Jordi Casanovas ha passat d'un teatre fantasiós, quasi màgic en què (Andorra, Sin City, L'home de les ulleres de pasta...) a un altre de notable observació social, sigui des d'una reconstrucció un punt creativa (Una història catalana, Pàtria, Vilafranca, Valenciana, Gazoline, Alguns dies d'ahir, o l'inèdit Pujol) sigui a través del rigor de l'enllaçar documents oficials (Ruz-Bárcenas, Port Arthur). Jauría correspon al cas de teatre documental en el sentit més estricte. La seva aproximació és enginyosa perquè aconsegueix reconstruir els fets a partir de les declaracions (amb molt poques contradiccions) entre els acusats i la víctima en fa un diàleg viu, molt teatral. Casanovas rebla el clau quan transforma els acusats en jutges i la víctima en fiscal perquè insinua que sota les togues s'amaga un comportament igualment masclista que dicta una sentència sense assumir la contundència del dolor causat. Ell pretén demostrar que el judici és com una segona violació dels drets de la víctima, que es veu arrossegada pel relat. Amb aquesta interpretació, el públic plany a la víctima i penalitza l'abús dels cinc nois. La seva impunitat enerva, com quan riuen enmig del jutjat recordant la peripècia als San Fermín amb el robatori del mòbil de la noia i la gravació que fan durant el crim. Però, des d'aquesta opció, l'espectador crea un escut en el qual rebutja tota acció masclista (sense qüestionar-se ni mínimament quina semblança pot tenir amb els simpàtics abusadors).
La posada en escena transmet l'horror que va passar ella a Pamplona i, també, durant el judici. Però no provoca una revisió del comportament dels espectadors (o el seu entorn) ni convida a solidaritzar-se amb les dones violades. Probablement, es deu a dos motius: l'enginyosa construcció del text comporta una representació de l'abús (tot i que simbòlic, traumatitza novament les víctimes) i no s'inclouen parts del judici (com ara la declaració d'algun psicòleg sobre la situació de shock de moltes víctimes durant una violació múltiple com aquella) que l'espectador coneix i que posaria encara més negre sobre blanc per condemnar-los com a agressió sexual i no com a abús sexual.
L'obra coincideix amb la producció Encara hi ha algú al bosc al TNC. En aquesta obra també es recorden les violacions sistemàtiques a la guerra de l'Ex-Ioguslàvia. Els dramaturgs, en comptes de reproduir les escenes pivoten l'obra sobre el record de les supervivents avui (elles no es volen dir víctimes) i l'esclat festiu a la Barcelona olímpica en aquells mateixos anys. Apareix la denúncia de les violacions igualment (entre 25.000 i 50.000) però el contraposa amb l'actitud menfotista europea (i nostra, de fa 25 anys) i amb la dignitat de les dones i els fills fruit d'aquell abús.
Sortir amb horror d'una obra sobre violació fa créixer la por entre les persones que poden ser més vulnerables. Sortir amb indignació serveix per revisar l'actitud pròpia i per solidaritzar-se perquè no es reprodueixen abusos o per ser-ne, com a mínim, molt més proactius quan es respira en l'entorn. De totes maneres, és bo i necessari que pugin a escena casos que revelen els vicis d'una societat encara amb un fonament patriarcal, i que obvia el dolor aliè per fruir d'un gaudi personal.
