Jerusalem

informació obra



Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Víctor Pi, Guillem Balart, Adrian Grösser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudant de direcció:
Xavi Ricart
Sinopsi:

Decadent, abandonat, patètic, però també valent i divertit... Així és l'antiheroi que protagonitza aquesta peça, tan aplaudida al West End com a Broadway.

És el dia de Sant Jordi, patró d'Anglaterra, i en una localitat rural que aquell dia acull la fira del comtat, Johnny “el Gall” Byron surt del remolc on viu. Les autoritats el volen desnonar per poder construir al solar que ocupa i un pinxo li vol clavar una pallissa... És l'home més odiat del poble? Potser, però també és el més estimat: els amics volen que surti amb ells de festa i el seu fill el reclama perquè passin junts el dia visitant la fira... És una mena de Falstaff del nostre temps, un personatge modern però que al·ludeix constantment a una Anglaterra medieval idealitzada mentre beu, consumeix drogues o eludeix les autoritats que el persegueixen... Tot plegat constitueix el retrat d'una Gran Bretanya que perd el contacte amb les arrels, l'estampa d'un món rural esclau dels seus propis mites que, en fer paleses les seves realitats més ombrívoles, fa miques les visions idealitzades de la vella Albió.

El muntatge s'inspira en Jerusalem, un himne compost per Sir Hubert Parry sobre uns versos de William Blake el 1916. Extremament popular al país, el tema ha estat proposat fins i tot com a himne nacional anglès.

Signa el muntatge un director de cinema i dramaturg, gran admirador de Harold Pinter, que es va fer conegut amb obres com Mojo(també convertida en un film el 1997). El porta a escena Julio Manrique, un actor i director sempre atent a les mostres més interessants de la dramatúrgia anglòfona contemporània, que ha signat muntatges que van d'El curiós incident del gos a mitjanit a La partida (Grec 2014), per esmentar-ne només alguns. Interpreta el paper de Johnny (Mark Rylance en el repartiment original) Pere Arquillué, un actor amb una extensa i aplaudida trajectòria en teatre, cinema i televisió, que ha demostrat el seu instint teatral apostant per posades en escena com la de Primer amor (vista al Grec 2010), de Samuel Beckett (vista al Grec2010); El Preu, d’Arthur Miller (vista al Grec 2016) o Art de Yasmina Reza (2018), entre d’altres.

Premi en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Jerusalem

07/12/2019

Jerusalem, una terra promesa que vol viure en llibertat

per Teresa Bruna

Recordo que en Josep Maria Pou, a la presentació de l'espectacle va dir que Jerusalem era una “obra fonamental dels últims quinze anys del teatre europeu” i que era com una fita imprescindible poder portar-la al teatre. Julio Manrique, director de l'espectacle, després de sentir un munt d'afalacs que li feien en una entrevista per TV3 i amb aquella timidesa d'haver signat la direcció, va gosar dir: "Crec que és d'aquelles obres que, d'aqui a uns anys, quan se'n parli, podreu dir jo la vaig veure!"

No sé si després d'aquestes autoritats i les excel·lents crítiques que s'han fet, puc afegir alguna cosa. He estat dels últims en anar-hi perquè, de debò, és més difícil trobar lloc al Romea que trobar-se a Bruce Springsteen o a John Malkovich per Barcelona. Va, ho explicaré a la meva manera.

Un home, un anarquista i autèntic líder, amb seguidors radicals i convençuts, viu en una caravana tan lliure i desorganitzada com ell, en un bosc que, com passa tan sovint als espais verds, el poder o els poderosos volen urbanitzar i, és clar, el volen fotre fora. La seva resistència és l'espectacle. Una resistència implacable, rotundament punk, que comparteix amb una pila de gent de la seva corda que el van a visitar i a donar-li suport. Gent potent, valenta, indestructible, que fan de Jerusalem una autèntica celebració del caos, el desordre i la llibertat.  L'acció se situa en les dates de la celebració de Sant Jordi, Patró d'Anglaterra, uns dies que, tradicionalment, serveixen per fer net i albirar nous propòsits i promeses, similar al que aquí es fa per cap d'any. És per això que, fins i tot l'administració, té planejat el desnonament quan hagin passat les festes. El que hi passa, està tan ben exposat que enganxa des del primer moment. I és que hi passen moltes coses, que hem viscut, que voldríem viure, que ens han explicat, que ens ressonen... Un no parar d'acció de la que no cal dir res. Tots els que intervenen a l'espectacle, tècnics, actors, traducció, direcció... mereixen la recompensa de saber que us ha sorprès la seva grandiositat i que l'heu disfrutat plenament durant tres hores, vivint diferents emocions.

L'autor és el dramaturg anglès Jez Butterworth i el títol, Jerusalem, parteix d'un himne homònim no oficial, que es canta a Anglaterra a determinats esdeveniments i que agrada molt a la gent, en una mena de al·lusió a una Anglaterra que ha esdevingut la Terra Promesa. El va crear Sir Hubert Perry el 1916 a partir d’uns versos de l’artista i poeta visionari William Blake recollits en el prefaci de Milton (1804), poema dedicat a John Milton. “Blake deia: hem de carregar-nos els mites que ens tiranitzen i quedar-nos els nous i barrejarlos”, va dir Manrique a la presentació. Molt popular al país, el tema ha estat proposat fins i tot com a himne nacional anglès! Jezz Butterworth l'ha adoptat per titular una obra que retrata una Gran Bretanya rural, que perd el contacte amb els arrels per reflexionar sobre la fi de les utopies. Un bocí d'Anglaterra on hi ha una caravana, que sí que és terra de llibertat, un bocí d'esperança que vol ser també un nou Jerusalem.

No puc deixar-ho de cap manera sense afalagar fins on pugui ser capaç a Pere Arquillué, que interpreta el protagonista, un John Byron Gall valent, irreductible, amb tots els vicis possibles però també divertit... i coix, el que suma dificultat a interpretar un personatge ja, de per si, gens fàcil. Enorme!

I també a la resta d'intèrprets: David Olivares i Albert Ribalta, als qui no veiem sovint als teatres i són molt més que còmics; Marc Rodríguez, contundent, com sempre, és el gran apòstol del Gall, a qui admira per damunt de tot; Víctor Pi, Chantal Aimée, gent que també veiem massa poc als escenaris i que interpreten personatges molt transcendents a l'obra. I Guillem Balart, Clara de Ramón, Elena Tarrats, Anna Castells... tothom!

Acabo amb Julio Manrique, que si bé ja l'admirava com a director, després de veure com ha afinat la batuta a Jerusalem... tampoc tinc paraules. M'afrofito de les seves: "Ei: que sóc dels que he vist, Jerusalem, eh!