Roberto G. Alonso ja es planyia de la seva controvèrsia quan els pares el descobrien vestit amb la roba de la mare quan ells l'havien deixat sol al pis a La fragilitat dels verbs transitius (Grec 2016). Ara, hi insisteix dins de les galeries de La Model. Si abans havia provat de mostra profunditat en una coreografies obscures, ara contrasta el seu testimoni amb els cuplets que van fer feredat al Paral·lel de les primeres dècades del segle XX. La peça no troba la connexió de A mi no me escribió Tenneesse Williams, tot i comptar amb l'aval de Josep Maria Miró (El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc) al muntatge i figurar com a coautor.
És un espectacle necessari però que es perd amb una dualitat, que li va a la contra. Hi ha el drama i, per una altra banda, hi ha la celebració de la vida, de revoltar-se i despentinar-se. Encara s'hi afegeix un element metateatral ("Josep Maria vull pronunciar txarnega amb 'ch'" o en la discussió de les duies dives a l'escenari que una vol arraconar l'altra per guanyar-se el focus), que diverteix al principi però que acaba sent carregós.
Pel que fa al lament per la seva experiència de transvestir-se als anys 90, en un entorn gens acceptat. Fer l'acció a La Model, servia per reivindicar tots els homosexuals i demés persones que el Ministeri de Justícia titllava "d'invertits", influenciats per l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas, que considerava la pensa de presó com una penitència per "expiar els pecats". Aquesta situació no està normalitzada socialent. només cal escoltar els instants de maquillatge de la darrera edició del concurs de Dragqueens Race. I quan queden pocs dies per unes eleccions en que una dreta reaccionària vol assaltar el govern de l'estat espanyol posant a la diana el col·lectiu LGBTIQ+ per a caçar vots.
Pel que fa a la celebració, que podria servir com a columna vertebral (per a incloure els estigmes d'ahir i d'avui) i reivindicar les persones que van ingressar a La Model durant la dictadura, amuntegats a la primera galeria, no arriba fins al minut 40 aproximadament. I ho fa amb una Remena nena de Guillermina Motta (que el muntatge de Guillermotta vol evitar fins al final). O amb La chica del 17 de Lilian de Celis que versionaria Glòria Ribera als Premis de la Crítica confinats. De fet, Ribera sí que enfronta els cuplets al segle XXI amb Parné o Versiones parciales de mi vida y mi gloria. Del muntatg e actual el 80% és diàleg i només un 20%, música. sens dubte caldria variar (si no invertir )els percentatges.
Jo, travesti pateix per no dur bon vent a les veles ni una brúixola que apunti a l'empatia de l'espectador. Els monòlegs finals, també doblats, enfronten el ballarí (que se sent home però que diu que actua millor d'actriu, pel que es proposa per intervenir a La plaça del diamant dirigida per Carota Subirós) amb el músic (un Jordi Cornudella que reforça la part dramàtica però que se'l desaprofita en la musical). Tot i la bona intenció per a alliberar l'esperit, es fa carregós. El final que imagina Roberto G. (amb una boa rosa que culmina el seu armari de vestuari amb cotilla i complements) té un cert aire farsesc de L'emperadriu del Paral·lel.
