Joc de cadires

Familiar | Òpera

informació obra



Intèrprets:
Jordi Font, Carlos Gallardo, Jordi Magdaleno
Text:
Escenografia:
Josep Carreras , Carlos Gallardo
Autor:
Jordi Magdaleno
Sinopsi:

Una família s’asseu a taula. Cadascú ocupa la seva cadira i el seu lloc, com s’ha fet sempre. I ningú es pregunta qui li va assignar aquest lloc ni per què, com passa amb les coses que simplement són “així”. Però què passaria si un dia algú s’asseu en un lloc diferent al que li toca?

‘Joc de cadires’ parla sobre la relació entre les persones i les cadires i com el lloc que ocupem condiciona el nostre punt de vista: tot depèn de la cadira des de la qual es miri.

Crítica: Joc de cadires

04/04/2019

Massa repetició per a una idea molt suggerent

per Jordi Bordes

Donar valor a l'ofici d'encoixinar i reformar cadires. Amb els seus martells i els seus pinzells. Sense pretendre ser artistes si no, únicament artesans de mil recursos. La coreografia inicial de la parella és preciosa. I també ho és quan,jugant, construeixen els quatre personatges que imaginen voldrien cada butaca que han reparat. Els caps d'escuma donen molt joc, tot i que no s'arribin a articular, pràcticament. Amb gairebé res ensenyen les personalitats i la peripècia d'aquesta família que tothom està molt interessat en els seus hobbies però que s'interessen pel joc dels altres. Tot i que cada quadre està ben resolt (amb moments de tendresa, altres de creativitat i de comicitat) certament, acaben sent massa reiteratius i es perd la màgia.

És una bona troballa dotar a cada personatge d'una disciplina artística (màgia, pintura, música i ball) però potser no és necessari que sempre repeteixin tots cada escena. Potser ajudaria si seleccionessin les seves aparicions i es mostressin els moments de solo un cop per intèrpret. Té un final rodó quan els mobles, ja arreglats, queden al mostrador i són els dos artesans els que juguen a seure-hi, com el tradicional joc de la canalla. Com ja passava a Refugi, eviten la paraula però els falta una mirada externa rigorosa que els ajudi a fer lluir més els passatges ben trobats però arrodoneixi la narració, la faci molt més àgil. Certament,amb els passis (a Igualada acaben d'estrenar) trobaran més soltura i sabran retocar mínimament la peça per aconseguir una connexió que es produeix en l'arrencada però que es perd en algunes reiteracions de l'obra).