El nen, des de ben petit, mira pel•lícules de l’oest. Les fan a Televisió Espanyola els diumenges a la tarda. Algunes són pel•lícules bones, d’altres no tant. Però això no li importa a aquest nen. Ell vol olorar les prades de Virginia que apareixen a la pantalla. No sap on és Virginia, ni Minnesota, ni Veracruz, ni tan sols Texas, però sap que són símbol d’una terra nova i desconeguda sota els peus dels pioners. Un nou edèn, un nou naixement de l’home en una terra feliç i lliure. La llar dels colons, dels cowboys, dels jugadors i també dels indis i dels pistolers a sou.
Però el que més li atrau al nen no són els revòlvers Colt ni els arcs i les fletxes; no, el que més li atrau són les cançons que apareixen en aquestes pel•lícules. Cançons que parlen de la terra i de l’home. Cançons que tot bon western posseeix i que sorgeixen del no res enmig de la pel•lícula per explicar-nos una història cantada vora al foc o bé acompanyant les aventures dels aventurers amb narracions que només sentim nosaltres, afortunats espectadors, o simplement vestint els títols de crèdit de lletres vermelles.
D’això tracta el nostre Johnny & Vienna, d’aquestes cançons i del nen que les escolta. I de paraules plenes de poesia i humor que hem sentit als millors westerns de John Ford, Howard Hawks o Nicholas Ray. Un cabaret poètic i evocador del vell oest menat pels nostres Johnny & Vienna, aquells que un dia van dir allò de… A quants homes has oblidat? A tants com a dones tu recordes.
Passin, vegin i escoltin.
Llàtzer Garcia
Deien que la mort tenia un preu. I amb això es justificava qualsevol matança en ple carrer. És una de les sentències convertida en títol macarrònic d'una de les pel·lícules mítiques del gènere del “western”, víctimes de la política del doblatge espanyol i l'adulteració dels títols originals. A «La muerte tenía un precio» li correspon en realitat «Per qualche dollaro in più».
L'espectacle musical de petit format «Johnny & Vienna» refà en part aquest tort hereditari i, en clau de cabaret poètic, recupera algunes de les cançons i tonades que han quedat en la memòria musical de molts generacions crescudes durant la segona meitat del segle passat que només tenien l'oportunitat de donar sortida a les seves fantasies primerenques a través del cinema, ja sigui en blanc o negre de la televisió o en color de baixa qualitat, on vaquers, genets i cavalls, grangers, els soldats del setè de cavalleria, indis i colons, eren anomenats en argot “pells roges”, “cares pàl·lides” o “casaques blaves”.
Poesia i música no han estat mai alienes al gènere del “western” fins al punt que en alguns casos han estat manifestacions artístiques anteriors al cinema, des de l'ancestral cinema mut fins al més contemporani digital. «Johnny & Vienna» recupera aquesta tradició. I ho fa amb un parell d'intèrprets que ja no necessiten els revòlvers ni tractar de “foraster” el nouvingut ni portar botes amb esperons per encaterinar els espectadors, sinó que en tenen prou amb un joc de guitarres del Johnny —¿qui diu que no és en Johnny Guitar?— (el músic Guillem Rodríguez), una harmònica i la veu melodiosa, que sembla que surti de debò de les bandes sonores de la gran pantalla, interpretada per la cantant i actriu Maria Casellas, en el paper de Vienna, la dama que porta el “saloon” on —només alguns espectadors del fons de la sala ho poden veure— es banya en un bocoi d'aigua tèbia abans de començar, i on els col·laboradors de l'espectacle mostren les lletres traduïdes d'algunes de les cançons que s'interpreten majoritàriament en versió original, tret d'algunes que s'han versionat en català pel seu contingut com «Billy», «The river of no return» o «Shenandoah».
Per acabar de fer-ho més cinematogràfic, una bola d'“estepi” aporta fugaçment la imatge de la sequera del “Far West” i un panegíric a la “zarzaparrilla”, convertida en Coke, amb la vella recepta de l'arítjol, sucre, mel i aigua carbonatada, convida els espectadors a fer-ne fins i tot un tast refrescant.
«Johnny & Vienna» és un musical diferent, íntim i sensible, perquè, tot i que potser es pot atribuir a una influència convencional de la moda “country”, en realitat s'empara en un gènere que ha estat habitualment allunyat del teatre i perquè, tot i que es presenti com un espectacle musical —hi ha també paraula que evoca els diàlegs de la pantalla—, es converteix en un concert de petit format on tant el guitarrista com la cantant formen un duet que dialoga musicalment i poèticament i que desperta la nostàlgia d'aquell cinema on tot era bonic i que no tornarà mai més. (...)