Deien que la mort tenia un preu. I amb això es justificava qualsevol matança en ple carrer. És una de les sentències convertida en títol macarrònic d'una de les pel·lícules mítiques del gènere del “western”, víctimes de la política del doblatge espanyol i l'adulteració dels títols originals. A «La muerte tenía un precio» li correspon en realitat «Per qualche dollaro in più».
L'espectacle musical de petit format «Johnny & Vienna» refà en part aquest tort hereditari i, en clau de cabaret poètic, recupera algunes de les cançons i tonades que han quedat en la memòria musical de molts generacions crescudes durant la segona meitat del segle passat que només tenien l'oportunitat de donar sortida a les seves fantasies primerenques a través del cinema, ja sigui en blanc o negre de la televisió o en color de baixa qualitat, on vaquers, genets i cavalls, grangers, els soldats del setè de cavalleria, indis i colons, eren anomenats en argot “pells roges”, “cares pàl·lides” o “casaques blaves”.
Poesia i música no han estat mai alienes al gènere del “western” fins al punt que en alguns casos han estat manifestacions artístiques anteriors al cinema, des de l'ancestral cinema mut fins al més contemporani digital. «Johnny & Vienna» recupera aquesta tradició. I ho fa amb un parell d'intèrprets que ja no necessiten els revòlvers ni tractar de “foraster” el nouvingut ni portar botes amb esperons per encaterinar els espectadors, sinó que en tenen prou amb un joc de guitarres del Johnny —¿qui diu que no és en Johnny Guitar?— (el músic Guillem Rodríguez), una harmònica i la veu melodiosa, que sembla que surti de debò de les bandes sonores de la gran pantalla, interpretada per la cantant i actriu Maria Casellas, en el paper de Vienna, la dama que porta el “saloon” on —només alguns espectadors del fons de la sala ho poden veure— es banya en un bocoi d'aigua tèbia abans de començar, i on els col·laboradors de l'espectacle mostren les lletres traduïdes d'algunes de les cançons que s'interpreten majoritàriament en versió original, tret d'algunes que s'han versionat en català pel seu contingut com «Billy», «The river of no return» o «Shenandoah».
Per acabar de fer-ho més cinematogràfic, una bola d'“estepi” aporta fugaçment la imatge de la sequera del “Far West” i un panegíric a la “zarzaparrilla”, convertida en Coke, amb la vella recepta de l'arítjol, sucre, mel i aigua carbonatada, convida els espectadors a fer-ne fins i tot un tast refrescant.
«Johnny & Vienna» és un musical diferent, íntim i sensible, perquè, tot i que potser es pot atribuir a una influència convencional de la moda “country”, en realitat s'empara en un gènere que ha estat habitualment allunyat del teatre i perquè, tot i que es presenti com un espectacle musical —hi ha també paraula que evoca els diàlegs de la pantalla—, es converteix en un concert de petit format on tant el guitarrista com la cantant formen un duet que dialoga musicalment i poèticament i que desperta la nostàlgia d'aquell cinema on tot era bonic i que no tornarà mai més. (...)
