Juana Dolores ha debutat a l'escena, com ho va fer en el camp de la poesia. Imposant el seu discurs; trencant motlles i obligant a reqüestionar-ho tot. És evident que en la seva primera actuació no deixa ningú indiferent. Perquè sacseja des del què diu i, sobretot, des de la forma. Semolina Tomic, al 2016 a Anarchy, també va voler trastocar l'aparent ordre social. Convidant a què tothom fes soroll mentre ella cridava i lamentava l'estovament del comportament anàrquic de la Barcelona de la transició. Ara, Juana Dolores sembla apostatar del comunisme, de la religió; només el contradictori Pier Paolo Pasolini com a Nord de la seva brúixola. La provocació és l'element que major dimensió pren a escena. D'entrada, perquè decideix actuar sense roba interior exposant genitals, aconseguint unes imatges poderoses alhora que exposant-se fins a una degradació voluntària que no se sap què busca, més que el de l'escàndol.
Com passa amb moltes primeres obres (també ho deien de Txèkhov, no és pas una circumstància millenial) l'artista apunta a moltes dianes. Escup contínuament. Sembla que, de dins, només respiri ràbia, desassossec, insatisfacció. La forma acaba dominant al contingut i, encara que s'hagi inspirat en el món inquietant i degradant de Jan Fabre (Belgian rules), Rodrigo García (4), Angélica Liddell (Génesis 6, 6-7, Una costilla sobre la mesa. Madre) o Agnès Mateus (Rebota, rebota y en tu cara explota) li falta concretar el centre del seu discurs. Ara hi ha una relació interessant entre quadre visual i text dit a públic (com les CINC cançons seguides que s'atreveix a cantar palplantada, nua, des de la seva angulosa veritat, des d'una lletjor radical), però amb una dicció i un to sempre idèntic, que ressona reiteratiu. Li donaria ritme, contrast i major desequilibri emocional al públic si intercal·lés algun instant amb el que poder connectar empàticament amb l'escena, amb els espectadors, que no perden passada i, en tot cas, comproven, incrèduls, la foscor del retrat de Massa diva... Potser l'ànsia d'ensenyar aquesta buidor s'oblida de mostrar el perímetre d'aquell pou.
Juan Dolores reivindica les seves arrels andaluses, la dels seus pares. Amb un repertori inequívoc i amb la façana d'un edifici que s'intueix carregat de veïnat amb tendals verds que podria veure's en qualsevol barri arraconat de la metròpoli barcelonina. Ho fa amb un espectacle que titula en català i que interpreta, íntegrament en castellà. Segurament, una provocació més. Però en aquesta reclamació no hi apareix el conflicte. No hi ha cap moment que ningú li negui les seves arrels o li obligui a adoptar la cultura catalana , per exemple. Es produeix una discussió falsa. La Bijuteria pretén emular unes decoracions costoses de material preciós. Aquesta Massa diva... es perd en la forma i obvia el discurs. I, així, tot sembla més una rebequeria que no pas una denúncia que fibli al moll de l'os de la societat conformista, capitalista, acomodada.
