La companyia Giramàgic sembla seguir el camí que havien començat amb Hai, la pescadora de somnis. Recuperen aquella essència de faula màgica oriental, però aquí la Joana Rhein ve acompanyada pel Miquel Crespí, excubanero, i ambdós creen dos personatges plens de misticisme, màgia i una tendresa infinita. Quan un espectacle familiar funciona és quan els nens es mantenen ben atents. Però és que en aquests fins i tot es van avançar als esdeveniments: quan la noia es disposa a fer repetir una sèrie de mots i ritmes, un infant ja s’hi posa abans que ella ens guiï. “Kariguri” és una preciositat, la peça del diumenge al matí de l’Aurora que sempre captiva a les famílies.
L’entrada lenta, pausada de l’home cargol no sabem ben bé on ens porta. Ràpidament, però es fa la màgia i d’aquella titella bufona d’un nen amb monyo estil mongol per art de màgia apareix de carn i ossos la noia. Kariguri van repetint. Un, el vell, diria que és en Kari, ella, enèrgica i divertida, seria la Guri. Pot ser una espècie de Pinotxo? No va per aquí, és sols un joc, un ritual. Què passa doncs? Poca cosa, tot està amarat d’una filosofia oriental, molt enfocat a nens i cuidat amb delicadesa. No xerren, sols repeteixen mots, creant un llenguatge rítmic entenedor i van concatenant trucs i fent entrar personatges, ninots, titelles tots facturats de manera artesanal .
La màgia està tant en els trucs simples, però molt vistosos com en l’ús dels elements escenogràfics. Pot ser aquesta espècie de carcassa coberta amb un sac de patates, o aquest ropatge coronat per un cap de cavall, com per suposat aquesta capsa que descobreix una casa de bambú. També apareix una gallina i un gat, un ou que s’il·lumina, un esperit amb cap de mussol... El dia a dia d’aquests dos personatges està ple de màgia i la comparteixen amb el públic, sigui fent aparèixer llumetes dels caps, els braços i fins i tot les boques dels espectadors com per fer-nos cantar o repetir aquests mots màgics.
Val a dir que a vegades, al no tenir una dramatúrgia, un conflicte que marqui el relat, es pot fer un xic llarg. Fins i tot, hom té la sensació de que, en un parell de vegades, arribi al final, però després del truc tornen a aparèixer els personatges recreant un nou ritual, introduint un nou truc i hi entres perquè és bonic i perquè et sorprèn de nou. Per això quan de veres s’acaba, sents com una pena, potser el vell es podria despertar de nou. Però no el cicle s’ha tancat, i ara és ell qui ha tornat a la caseta, a ser l’home cargol. Però no t’esperes aquest home cargol. El gran truc final. Una autèntica meravella. Ens voldríem quedar a viure amb en Kariguri i el seus trucs.
