Marina Otero pateix aquell mareig de viure l'espectacle, d'espectacularitzar la vida. En la seva trilogia ha desgranat la perversitat de l'amor. El que és absolut, el que abandona, i ara, el que esclafa sense miraments. La radicalitat de Fuck me (en què ella dominava cinc homes a l'escena obligant-los a fer les accions que ella faria, però que no podia per culpa d'una operació recent) s'ha edulcorat. Això, per una banda, atorga uns punts d'humor negre desintoxicant però descentren el placatge de la nuesa (que és integral i que només demostra la seguretat d'unes actrius que han estat diagnosticades en malalties de salut mental diversa). De la incomiditat incial de l'espectador s'ha passat a ser un element còmic (com el tanga pelut del ballarí).
Si a Love me, l'escena era estàtica fins al darrer quadre punk final, ara torna la coreografia des del primer contrallum. És cert que el punt de partida es narra des d'un audiovisual d'Otero en què es confessa desesperadament buida, obsessionada en agradar i seduir, però conscient que, sota del somriure, hi ha una tristor monstruosa, una por que la convoca al llit. La seva situació personal la comparteix i multiplica amb les altres quatre companyes d'escena. I espetegant com un llampec l'esquizofrènia de Nijinsky i el seu salt final, ja dins del manicomi i amb les capacitats molt limitades pels electroxocs i altres tractaments invasius.
El victimisme de les actrius arriba al límit del sarcasme quan reprodueixen la coreografia de ballet exigint que sempre el focus les segueixi. I com a acompanyant d'un duet del ballet de Petrushka disposen d'un entregat actor, molt més baix que ella i poc hàbil a trobar l'eix de l'equilibri. O quan ballen amb patins com un àngel recitant les màximes de Jacques Marie Émile Lacan, tot reclamant a Elton John les penques de repetir el Candle in the wind en el funeral de Lady Di, que havia compost pel comiat de Marilyn Monroe. O quan, amb 48 anys d'edat se certifica que hi ha propòsits de la via que ja no es compliran mai. Els agradaria ser la resolutiva Sarah Connor (Linda Hamilton) de Terminator, tenir la fortalesa i punteria de Lara Croft (Angelina Jolie) de Tomb raider, la sang freda d'Ellen Ripley (Sigourney Weaver), a Alien, però se saben inestables, que només dominen la por quan la sobrepassen: Admeten que consumeixen liti per a controlar la bipolaritat, i constaten que tothom en depèn perquè també és un imprescindible mineral per a la construcció dels telèfons mòbils. Una llepada a la bateria propicia la felicitat, diu, desenfrenada.
El control de les malalties mentals s'aconsegueix, en la majoria dels casos, pel consum de fàrmacs. I aquí aquest Kill me convida a relacionar amb el Caramel de Les Impuxibles. També delata la insatisfacció recurrent, la necessitat d'agradar, el narcisisme, extrems que s'exploren a Los guapos d'en Trueba i també al Virtual sadness de la cia. Carla Sisteré. Vivim en una societat inestable. Cap fonament és prou sòlid davant del terratrèmol de les bombolles i les xarxes socials. Cal aprendre a surfejar les onades que venen i trobar en l'interior els motius per al pròxim espectacle, per a aixecar-se l'endemà amb ànim de fer un entorn habitable i humà. Ara, tot això, a la Marina Otero de l'escenari, li importa poc. Ella continua en el seu petit temple perquè torni el seu amor, la que la grava en els primers plans de l'audiovisual, divertit, però que al final es cansa que li faci plans al llit dormint i que l'acaba abandonant. Pura passió admet aquest comiat amb amargor. La protagonista de Kill me, en canvi, balla el Wrecking Ball de Miley Cyrus. Cadascu té la seva recepta a les ressaques de l'amor
