Sense escenografia, textos transitant en una pantalla o símbols per desxifrar. La companyia multidisciplinar ens presenta un espectacle ‘monodisciplinar’. La Veronal i Marcos Morau despullen l’escenari per revelar-nos bona part del seu treball artesanal: el seu codi. Kova: geographic tools és una conferència que ens endinsa a l’entortillegament hipnòtic de les ballarines i el ballarí de la companyia, qui confinats en pocs metres quadrats perforen l’espai del dret i del revés. Aquesta vegada en comptes de viatjar cap algun indret del planeta, La Veronal ens desencripta el seu mapa coreogràfic per explorar la geografia del cos i el moviment humà. En aquest espectacle conferència en Marcos Morau ens fa de professor o d’antropòleg de danses una mica gelós de les seus descobriments: ens explica el modus operandi a mitges. I és que cal guardar uns asos a la màniga per conservar una aura de misteri. Ara bé, la primera norma queda molt clara: les emocions queden aparcades.
A la dreta de l’escenari, custodien la taula de llums i so: el coreògraf, l’Enric Planas (l’il·luminador) i en Robert Fratini (dramaturg i teòric). El coreògraf explica la premisa concreta que la ballarina o el ballarí ha de visualitzar i plasmar. D’aquesta manera veiem a la Laia Duran dibuixar cercles en quatre dimensions, les mans de la Lorena Nogal lliscar per l’espai com si tinguéssin voluntat pròpia, el cos del Manuel Rodríguez es converteix en un trencaclosques biomecànic, la Sau Ching arrodoneix els angles rectes i la velocitat i la intensitat de moviment de la Marina Rodríguez és tot un repte per a la mirada.
La conferència desglossa els formats made in La Veronal. En Morau ens presenta els motlles: el duet ballroom (braços que s’entrellacen) o l’unísson. Solos i duets es poden executar en dos nivells: dempeus o al terra. Si Kova és una gramàtica, al terra les possibilitats sintàctiques s’expandeixen, per exemple: amb el duet de la Lorena i la Marina. En aquest exercici/passatge la humanitat dels seus cossos s’evapora i es transformen en unes bellíssimes aranyes siameses. La fredor escalfa: un duet d’un desencontre entre la Lorena i en Manuel ho demostra. Les emocions s’acumulen tímidament als ulls, dos planetes lluminosos.
En Marcos Morau passa la paraula a en Fratini, qui ens il·lustrar sobre el “rococova”, la versió més ornamental de les seves eines coreogràfiques. Més tard, també teoritza sobre les articulacions d’insectes, els laberints, i els cossos com a planetes joves en constant evolució geogràfica. Una coreografia coral segella l’espectacle. Havent posat la dansa sota la lupa, els cossos aixequen més intrigues, i ja siguin de planetes o d’insectes, un seguiex somniant en enigmes geogràfics.
