Kràmpack

informació obra



Autor:
Jordi Sánchez
Direcció:
Pep Anton Gómez
Intèrprets:
Jaume Casals, Lídia Casanova, Àlex Ferré, Mikel Iglesias
Sinopsi:

El Pau, el Xavi i el José Luis són tres amics que han decidit anar a viure junts, però el pis té quatre habitacions i necessiten una persona més: la Berta. I quin és el problema? Que la Berta és l’ex del Pau. I al Xavi i al José Luis els hi agrada. Tot i que de tant en tant el Xavi i el Pau fan kràmpacks per passar-ho bé. Però del rollo amics. No és sexe, ni amor… o potser sí?

Una comèdia que va marcar a tota una generació.

La comèdia més exitosa d’un dels creadors de “Plats bruts”.

Crítica: Kràmpack

05/11/2019

Tragicomèdia light

per Alba Cuenca Sánchez

Una de les principals característiques de les comèdies de situació és que estan gravades amb públic. Com passa al teatre, els espectadors s’asseuen a la platea i els seus riures impregnen les escenes. No és estrany, doncs, que quan TV3 va apostar per la primera sitcom catalana ho fes a partir d’un equip teatral. Plats bruts (1999), amb la seva irreverència i ironia mordaç no exempta de polèmiques, va ser un èxit i va marcar la història cultural i televisiva de Catalunya. I Kràmpack, que Jordi Sánchez va escriure i estrenar un lustre abans amb Joel Joan, Mònica Glaenzel i Eduard Fernández, va ser-ne el germen.

S'ha de dir, però, que el to hilarant i esbojarrat de la sèrie encara no havia arribat a l’obra de teatre. El plantejament inicial és la trobada de quatre joves que han de compartir pis. Encara que en un principi tanteja la comèdia negra - comença amb el cadàver de l’antiga propietària a l’habitació del costat-, no aprofita ni desenvolupa aquesta vessant. La situació aviat fa un gir un pèl més dramàtic per tractar l’atracció i l’orientació sexual, les relacions tòxiques, l’inconformisme vital i l’amor no correspost (“l’amor és cosa de sort”, que deia l’Otis Milburn, protagonista de la britànica sèrie adolescent Sex education). Així doncs, la inconcreta homosexualitat dels dos personatges principals s’allunya de la broma i està tractada amb una certa tendresa, encara que ho faci de manera etèria, sense arribar-se a concretar.

A Kràmpack no hi són ni el David, ni el Lópes ni l’Emma i, tot i que es comencen a dibuixar els trets dels dos primers, no hi ha aquella exageració de caràcters tan pròpia de les sitcoms. Els personatges, que a la versió de 2019 interpreten Àlex Ferré, Mikel Iglesias, Jaume Casals i Lídia Casanova, són joves que, amb els seus dubtes i manies, no deixen de ser força corrents. Potser el més marcat és el Xavi de Casals, un David Güell en potència: el moviment, l’energia, els tics del personatge i fins i tot la manera de parlar són idèntics als de Joel Joan. La imitació, però, flueix amb una naturalitat sorprenent. D'altra banda, també la proposta del director Pep Anton Gómez, el qual ha treballat en diverses ocasions amb Sánchez, és moderada però eficient: teatre a la italiana, més aviat despullat, amb quatre mobles d’estètica realista i aconseguint el punt just de comèdia sense caure en l’histrionisme.

Amb tot, més que quedar-se antiga, podríem dir que l’obra no evita caure en tòpics que per desgràcia encara estan molt vigents. No és que no hi hagi una mirada actual, sinó que aquesta no és gens incisiva i perpetua aquells estereotips que tenim gravats a la pell conscientment o inconscientment. És un clar exemple d’això la sexualització de l’únic personatge femení, la Berta, que treballa d’stripper en festes privades: cap dels protagonistes vol viure amb “una puta”, però en canvi tots creuen que poden aconseguir fer-li un petó en només cinc minuts. L’acció passa com si res i queda plenament normalitzada.

Al 2019, l‘americana Friends, referent indiscutible, torna a estar de moda. I aquí no es perd l’oportunitat de celebrar els 20 anys de l’homòleg autòcton, ja sigui amb la marató de la sèrie a TV3 o amb a la projecció d’un capítol triat per votació popular al Serializados Fest. Sembla doncs que Muñoz no podia trobar millor moment per recuperar l’obra amb què va començar el fenomen. Amb tot, la naturalesa de la peça teatral i la de l’audiovisual són molt diferents. Kràmpack és doncs una proposta igualment amena però més conservadora. Un entreteniment per als nostàlgics que es consumeix ràpid, distreu i s’oblida aviat.