Hi ha peces que desprenen un aroma especial, que fan un so envolvent (abans i tot que arrenquin la primera nota de la copa de cristall). Ja captiva amb l'exposició del moble i les copes a l'entrada. La calma amb què reben el públic els tres intèrprets, amb un somriure calmat, amb ganes de compartir, construeix una pista de sortida emocional notable. Després hi ha el repte d'anar sorprenent al públic en cada escena, aportant emoció, matís, complicitat, risc i espectacularitat. Quan aconsegueix anar enllaçant els compassos, mantenint equilibri del focus entre tots tres i deixant que respiri la peça agafa una volada preciosa. És cert que la cadència, tendeix a zero i que només puntualment, hi ha una acceleració de revolució en el número acrobàtic de corda (lligat per les dues bandes que la transforma en una mena de trapezi). Diu el subtítol de l'espectacle que és com una excavació anònima. Efectivament, a Kristall Bohème, s'intueix molt més del que hi ha soterrat que el que es veu. La peça no insisteix a ensenyar si no a jugar amb la memìria de cada cos. El dels homes però també els objectes, com les copes i gerres de cristall. Juga a una amplitud d'ona que pot recordar el xiuxiueig del duet Larios/Oligor (El solar-Primer álbum; La melancolia del turista) o el matís objectual de Xavier Bobés (La máquina de la soledad; Cosas que se olvidan fácilmente). Dona facilitats per connectar-hi i emprendre un viatge íntim. En clau de circ, també hi ha referents prou recents, jugant amb el fang (Tour de Carla Farreny i Fang d'Animal Religion).
En aquest espai indeterminat, abstracte, de veure quin es el codi per captar l'essència de la peça hi navega la veu lírica de Maider Lasa Santamaría i el violoncel de Sasha Agrinov. Introduir una cantant d'òpera en una peça de circ contemporani és arriscat perquè pot descabellar-la, trencar el fràgil equilibri. El cant líric hi cap en una dramatúrgia més enllà del seu camp clàssic (Marc Rosich ho ha demostrat a bastament a Àries de reservat i Oriol Genís, també a Dos pits i una poma). No s'hi va adequar tant bé a la coreografia de Here, de Lali Ayguadé, amb un text que carregava. El cas de Sasha Agrinov és similar. Ara no pretén fer cap floritura acrobàtica (Disbarat) ni carrega d'intenció el seu arc com a The Tzpar (L'espera). Símplement, hi es en presència i ànima: onviu i construeix sense necessitat de cappersonatge. Sent ell en primera persona del singular i escoltant les dues companyers d'escena.
Per últim, Vivian Friedrich. És la que ha posat a l'escena les idees i les ha compartides. Sembla treballat de manera molt orgànica, amb una no-trama, que permet disfrutar del present. Res molesta. Perquè es viu intensament cada moment. És igual que triguin en retirar les copes escampades amb molta més calma anteriorment perquè no els hi molesta a elles desplaçar-les. No cal una raó perquè trepitgin els vidres trencats (l'un en el mateix instant, ensenyant que no hi ha trampa, que són fragments esmolats). I veure-la trepitjar-los primer fa mal, però quan es posa a ballar en parella, escampa bones vibracions. I, al final, en el seu número circense accedeix a la fantasia més alliberadora. El darrer quadre és el de la regeneracio´. De tots els vidres trencats, es refon i es crea una nova figura, en un forn habilitat. Probablement, demana que no es trenqui la poesia, que l'acció sigui més immediata per no perdre aquell esperit tant volàtil. Dissabte, dia d'estrena i agraïments és comprensible que es trenqués, però seria ideal fer el viatge ben breu entre les salutacions i la regeneració de nou vidre. Cristall fi.
